DECRET CHRISTUS DOMINUS SOBRE EL MINISTERI PASTORAL DELS BISBES

JEROME CLARYSSE en Pixabay


PROEMI

1. Crist el Senyor, Fill de Déu viu, que vingué per salvar del pecat1 i per santificar tots els homes, tal com Ell fou enviat pel Pare, envià els seus Apòstols2, als qui santificà, comunicant-los l’Esperit Sant, per tal que ells glorifiquessin el Pare sobre la terra i salvessin tots els homes «per d’edificar el cos de Crist» (Ef 4,12), que és l’Església.

2. En aquesta Església de Crist, el Romà Pontífex, com a successor de Pere, a qui Crist confià les seves ovelles i anyells perquè els pasturés, gaudeix, per institució divina, de la potestat suprema, plena, immediata i universal en la cura d’ànimes. Ell, per tant, havent estat enviat com a pastor de tots els fidels a procurar el bé comú de l’Església universal i de totes les esglésies particulars, té la supremacia de la potestat ordinària sobre totes les Esglésies.

Però també els bisbes, posats per l’Esperit Sant, succeeixen els apòstols com a pastors d’ànimes3 i han estat enviats a perpetuar l’obra de Crist, Pastor etern, juntament amb el summe Pontífex i sota la seva autoritat4. Crist va donar als Apòstols i als seus successors el manament i el poder d’ensenyar tots els pobles, santificar els homes en la veritat i pasturar-los. Així els bisbes per mitjà de l’Esperit Sant que els fou donat, han estat constituïts veritables i autèntics mestres de la fe, pontífexs i pastors5.

3. Aquest seu ofici pastoral, que amb la consagració episcopal van assumir6, els bisbes, participant en la sol·licitud de totes les Esglésies, l’exerceixen, quant al magisteri i al règim temporal, units, tots, en un col·legi o cos en comunió amb el summe Pontífex i sota la seva autoritat, envers tota l’Església de Déu.

Cadascun d’ells exerceix aquest ofici respecte a la porció del ramat del Senyor que se li confià, tenint cura de l’Església particular que li fou encarregada, o, de vegades, unint-se alguns d’ells per atendre certes necessitats comunes a diverses Esglésies.

Per això el sagrat Concili, tenint també en compte les condicions de la societat humana que, en els nostres dies, s’encamina cap un nou ordre de coses7, i volent determinar molt concisament l’ofici pastoral dels bisbes, ha establert el que segueix.

CAPÍTOL I

ELS BISBES I L’ESGLÉSIA UNIVERSAL

I. L’ofici dels bisbes dintre l’Església universal

L’exercici de la potestat col·legial dels bisbes

4. Els bisbes, en virtut de la consagració sagramental i de la comunió jeràrquica amb el cap i els membres del Col·legi, són constituïts membres del cos episcopal8. «Quant a l’ordre dels bisbes, que succeeix el Col·legi Apostòlic en el magisteri i el règim pastoral i en el qual perdura sense interrupció el cos apostòlic, juntament amb el seu Cap i el Romà Pontífex i mai sense ell, també és subjecte de potestat suprema i plena sobre tota l’Església, encara que aquesta potestat només pot exercir amb el consentiment del Romà Pontífex»9. Aquesta potestat «és exercida d’una manera solemne en el Concili Ecumènic»10. Per això el sagrat Sínode estableix que tots els bisbes que són membres del col·legi episcopal tenen dret d’assistir al Concili Ecumènic.

«Aquesta mateixa potestat col·legial, la poden exercir junt amb el Papa els bisbes escampats arreu del món, sempre que el cap del Col·legi els cridi a una acció col·legial, o almenys aprovi o accepti lliurement la seva acció unida, talment que esdevingui un veritable acte col·legial»11.

El sínode episcopal

5. Alguns bisbes, elegits de diverses regions del món, segons la forma i les normes que ha establert o establirà el romà Pontífex, presten un ajut més eficaç al Pastor Suprem de l’Església en un consell anomenat «sínode episcopal»12, el qual, actuant en nom de tot l’episcopat catòlic, significa alhora la participació de tots els bisbes, mitjançant la comunió jeràrquica, en la sol·licitud de l’Església universal13.

Els bisbes participen en la sol·licitud de totes les Esglésies

6. Els bisbes, en tant que legítims successors dels apòstols i membres del col·legi episcopal, han de saber que sempre estan units entre ells i han de mostrar-se sol·lícits de totes les Esglésies, com sigui que, per institució i precepte de Déu, cadascun d’ells és fiador de l’ofici apostòlic de l’Església junt amb els altres bisbes14. Cal que, sobretot, es preocupin d’aquelles regions de la terra en les quals no s’ha anunciat encara la paraula de Déu, o en les quals, a causa principalment de la manca de sacerdots, els fidels cristians es troben en perill d’abandonar els preceptes de la vida cristiana i, fins i tot, de perdre la fe.

Per això treballaran tant com puguin perquè els fidels mantinguin i estenguin amb promptitud les obres de l’evangelització i l’apostolat. Cal també que es preocupin de preparar ministres sagrats, així com personal auxiliar, tant religiós com laic, amb destí a les missions i a aquells llocs on la clergat és insuficient. Miraran també que, tant com sigui possible, alguns dels seus mateixos sacerdots vagin a les missions i a les diòcesis esmentades i hi exerceixin el sagrat ministeri a perpetuïtat o, si més no, per un temps definit.

Els bisbes, a més, tindran present que, en l’administració del bens eclesiàstics, no sols cal tenir en compte les necessitats de la pròpia diòcesi, sinó també les de les altres Esglésies particulars, per tal com són parts d’una sola i única Església de Crist. Ocupin-se també, segons les seves forces, de posar remei als mals que afligeixen les altres diòcesis o regions.

Caritat activa envers els bisbes perseguits

7. Abracin sobretot, amb esperit fratern i acompanyin amb caritat genuïna i activa aquells bisbes que, pel nom de Crist, són vexats amb calúmnies i sofriments, es troben detinguts a la presó o es veuen impedits d’exercir el ministeri, per tal que siguin alleujats i endolcits els seus dolors amb la pregària i les obres dels germans en l’episcopat.

II. Els bisbes i la Seu Apostòlica

La potestat de cada bisbe en la seva diòcesi

8. a) Els bisbes, com a successors dels apòstols, tenen, per si mateixos, dintre les diòcesis que els han estat encomanades, tota la potestat ordinària, pròpia i immediata que demana l’exercici del seu càrrec pastoral, salvant, però, sempre i en tot, la potestat que per raó del seu ofici té el romà Pontífex de reservar algunes qüestions a la seva autoritat o a una altra.

b) Cada bisbe diocesà té la facultat de dispensar de la llei general de l’Església, en casos particulars, els fidels sobre els quals exerceix autoritat segons les normes del dret, sempre que ho cregui convenient a llur bé espiritual, mentre no hi hagi una reservació especial per part de la suprema autoritat de l’Església.

Els dicasteris de la cúria romana

9. Per exercir la potestat suprema, plena i immediata dintre l’Església universal, el romà Pontífex disposa dels dicasteris de la cúria romana, els quals, per tant, actuen en nom d’ell i amb la seva autoritat en bé de l’Església i en servei dels pastors sagrats.

Això no obstant, desitgen els pares del sagrat Concili que aquests dicasteris, que han ofert sempre una ajuda excel·lent al romà Pontífex i als pastors de l’Església, se subjectin a un nou ordenament, més adequat a les necessitats dels temps, regions i ritus, principalment al que fa referència al nombre, nom, competència, procediments i coordinació dels seus treballs15. Desitgen també que, tenint en compte el ministeri pastoral que és propi dels bisbes, es determini amb precisió l’ofici dels legats del romà Pontífex.

Els membres i oficials dels dicasteris

10. D’altra banda, havent estat constituïts aquests dicasteris en bé de l’Església universal, hom desitja que, tant com sigui possible, els seus membres, oficials i consultors, i també els legats del romà Pontífex, siguin escollits de les diverses regions de l’Església més que fins ara, a fi que els serveis o òrgans centrals de l’Església tinguin un caràcter realment universal.

També es desitjable que siguin nomenats entre els membres dels dicasteris, alguns bisbes, especialment diocesans, els quals podran presentar més perfectament al summe Pontífex el criteri, les aspiracions i les necessitats de totes les Esglésies.

Finalment, el Pares del Concili creuen utilíssim que aquests dicasteris escoltin més els laics que excel·leixen en virtut, ciència i experiència, a fi que també aquests prenguin la part que els correspon en les coses de l’Església.

CAPÍTOL II

ELS BISBES I LES ESGLÉSIES

PARTICULARS O DIÒCESIS

I. Els bisbes diocesans

Definició de la diòcesi i ofici del bisbe diocesà

11. La diòcesi és una porció del Poble de Déu que ha estat confiada a un bisbe perquè la pasturi amb la col·laboració del presbiteri, per tal que unida al seu pastor i congregada per ell en l’Esperit Sant, mitjançant l’Evangeli i l’Eucaristia, constitueixi una Església particular, en la qual es manifesta present i operant l’Església de Crist, Una, Santa, Catòlica i Apostòlica.

Cada bisbe, a qui ha estat confiada la cura d’una Església particular, sota l’autoritat del summe Pontífex, pastura les seves ovelles en nom de Crist, exercint damunt d’elles l’ofici d’ensenyar, santificar, regir, com a pastor propi, ordinari i immediat. Però haurà de reconèixer els drets legítims dels patriarques o d’altres autoritats jeràrquiques16.

Cal que els bisbes es captinguin en el seu ofici apostòlic com a testimonis de Crist davant de tots els homes, interessant-se no només pels qui ja segueixen el Príncep dels Apòstols, sinó també esmerçant-se amb tota l’ànima al bé dels qui s’han desviat d’alguna manera del camí de la veritat o ignoren l’Evangeli i la misericòrdia salvadora del Crist, fins que tots caminin en la «bondat, justícia i veritat» (Ef 5,9).

L’ofici episcopal d’ensenyar

12. En l’exercici del seu ministeri d’ensenyar, anunciaran als homes l’Evangeli de Crist, – deure que excel·leix entre els principals dels Bisbes17 –, cridant-los a la fe amb la fortalesa de l’Esperit i confirmant-los en la fe viva; els proposaran el misteri íntegre de Crist, és a dir, aquelles veritats que, si s’ignoren és ignorància de Crist, i també el camí que s’ha revelat per a la glorificació de Déu i per a la consecució de la felicitat eterna18.

Facin veure com les mateixes necessitats terrenals i les institucions humanes, segons el designi de Déu creador, s’ordenen també a la salvació dels homes i, per tant, poden ajudar molt a l’edificació del cos de Crist.

Ensenyin, per tant, com cal apreciar la persona humana, amb la seva llibertat i la mateixa vida de el cos, segons la doctrina de l’Església; la família i la seva unitat i estabilitat, la procreació i educació dels fills; la societat civil, amb les seves lleis i professions; el treball i el descans, les arts i els invents tècnics; la pobresa i l’abundància, i exposin, finalment, els principis amb què cal resoldre els gravíssims problemes sobre la possessió dels béns materials, del seu increment i recta distribució, sobre la pau i les guerres i la vida agermanada de tots pobles19.

Els mètodes d’ensenyament de la doctrina cristiana

13. Proposaran la doctrina cristiana amb mètodes acomodats a les necessitats dels temps, és a dir, que responguin a les dificultats i problemes que més preocupen i angoixen als homes; defensaran també aquesta doctrina ensenyant als fidels a defensar-la i propagar-la. Demostraran en el seu ensenyament la materna sol·licitud de l’Església envers tots els homes, siguin fidels o infidels, tenint una cura especial dels pobres i dels febles, a l’evangelització dels quals els ha enviat el Senyor.

Sent propi de l’Església el establir diàleg amb la societat humana enmig de la qual viu20, és principalment ofici dels Bisbes arribar als homes, buscar i promoure el diàleg amb ells. A fi d’unir sempre la veritat amb la caritat i la intel·ligència amb l’amor, caldrà que es disposin a aquest diàleg de salvació amb claredat en les paraules i, alhora, amb humilitat i mansuetud; també amb la deguda prudència unida a la confiança, la qual, en fomentar l’amistat és capaç d’unir els esperits21.

S’esforçaran a emprar en la difusió de la doctrina cristiana, els diversos mitjans que avui s’ofereixen, és a dir, primerament, la predicació i la instrucció catequètica, que sempre han d’ocupar el primer lloc; després l’ensenyament de la doctrina a les escoles, als centres acadèmics, a les conferències i reunions de tota mena, i també la seva difusió per mitjà de declaracions públiques fetes en ocasió de determinats esdeveniments, mitjançant la premsa i els diversos mitjans de comunicació social, dels quals cal usar per tal d’anunciar l’Evangeli de Crist22.

La instrucció catequètica

14. Cal que vigilin perquè la instrucció catequètica (la finalitat de la qual és que la fe, il·lustrada per la doctrina, es faci viva, explícita i activa en els homes) sigui donada amb tota cura, tant als infants i adolescents, com al joves i als adults. Miraran que, en explicar-la, es segueixi l’ordre adequat i el mètode convenient, no sols a la matèria tractada, sinó també al caràcter, a la capacitat, a l’edat i a les condicions de vida dels oients. Que aquesta instrucció es basi en la Sagrada Escriptura, en la Tradició, en la Litúrgia, en el Magisteri i en la vida de l’Església.

Procurin, a més, que els catequistes es preparin per a l’exercici apte de la seva tasca: que coneguin bé la doctrina de l’Església i aprenguin teòricament i pràcticament les lleis psicològiques i la pedagogia.

S’esforçaran també en millorar la instrucció dels catecúmens adults.

L’ofici episcopal de santificar

15. Recordin els bisbes que, en exercir el seu ofici de santificar, han estat presos entre els homes i han estat constituïts en pro dels homes en les coses que són de Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats. Els bisbes gaudeixen de la plenitud del sagrament de l’Orde, i d’ells depenen, en exercir la seva potestat, tant els preveres (els quals, per tal que siguin col·laboradors prudents de l’orde episcopal, també han estat consagrats com a veritables sacerdots del Nou Testament), com els diaques, que, ordenats per al ministeri, serveixen el poble de Déu en comunió amb el bisbe i el seu presbiteri. Així, doncs, els bisbes són els principals dispensadors dels misteris de Déu, com també els directors, promotors i guardians de tota la vida litúrgica en l’Església que els és encomanda23.

Treballin, doncs, sense aturar-se per tal que els fidels coneguin i visquin plenament el misteri pasqual per l’Eucaristia, de tal manera que formin un sol cos ben compacte en la unitat de la caritat de Crist24. Dedicats a la pregària i al servei de la Paraula(Ac 6,4), treballin perquè tots aquells la cura dels quals els és encomanada s’apliquin unànimement a la pregària25, i perquè, rebent els sagraments, creixin en la gràcia i siguin testimonis fidels del Senyor.

Com a santificadors els bisbes miraran de promoure la santedat dels seus clergues, religiosos i laics, segons la vocació peculiar de cadascú26, bo i recordant que ells mateixos estan obligats a presentar-se com a exemple de santedat, mitjançant la caritat, la humilitat i la senzillesa de vida. Santifiquin així les Esglésies que els són encomanades, perquè hi brilli plenament el caràcter de l’Església universal de Crist. Per això hi fomentaran tant com puguin les vocacions sacerdotals i religioses i, d’una manera especial, les vocacions missioneres.

L’ofici episcopal de regir i pasturar

16. En l’exercici del seu càrrec de pare i pastor, els bisbes es faran enmig dels seus com els qui serveixen27, bons pastors que coneixen les seves ovelles i són coneguts d’elles, veritables pares que excel·leixen en esperit d’amor i de sol·licitud envers tothom, i a l’autoritat dels quals, donada per Déu, tothom es subjecta de bona voluntat. Aplegaran i formaran tota la família del seu ramat de tal manera que, essent conscients, tots de les seves obligacions, visquin i actuïn en comunió de caritat.

Per tal de poder-ho realitzar amb eficàcia, els bisbes, disposats a tota obra bona (2Tm 2,21) i  suportant-ho tot pel bé dels elegits (2Tm 2,10), convé que ordenin la seva vida d’acord amb la necessitat dels temps.

Tractaran sempre els sacerdots amb una caritat especial, per tal com prenen part en el treball i en la sol·licitud episcopals i es dediquen a la cura pastoral de cada dia amb interès; els tindran com a fills i amics28. Per tant, disposats a escoltar-los i tractant-los amb confiança, miraran de promoure el treball pastoral de tota la diòcesi en tots els aspectes.

Es mostraran sol·lícits del seu estat espiritual, intel·lectual i material, per tal que puguin viure santament i piadosa i acompleixin fidelment i amb fruit les funcions del seu ministeri. Per això fomentaran institucions i establiran reunions especials, on els sacerdots puguin congregar-se de tant en tant, ja per practicar exercicis espirituals d’una certa extensió amb la finalitat de renovar la seva vida, ja per adquirir un coneixement més profund de les ciències eclesiàstiques, principalment de la Sagrada Escriptura i de la teologia, dels problemes socials de més importància i dels nous mètodes de pastoral. Tractaran amb una misericòrdia diligent aquells sacerdots que d’alguna manera es troben en perill o que en alguna cosa han defallit.

Per tal d’aconseguir més adequadament, segons la condició de cadascun, el bé dels fidels, s’esforçaran a conèixer les seves necessitats dintre les condicions socials en què viuen, emprant per això mitjans adequats, principalment d’investigació social. Es mostraran sol·lícits amb tots, de qualsevol edat, condició o nació que siguin, tant envers els habitants del país, com envers els forasters i la gent de pas. En l’exercici d’aquesta sol·licitud pastoral, donin als seus fidels la participació congruent que els pertoca en les coses de l’Església, reconeixent-los també el deure i el dret que tenen de col·laborar activament a l’edificació del Cos místic de Crist.

Miraran amb amor els germans separats i recomanaran als fidels que els tractin amb gran humanitat i caritat, i afavoreixin l’ecumenisme tal com l’entén l’Església29. Estimin també cordialment els no batejats, per tal que també brilli per a ells la caritat de Jesucrist, de qui, envers tothom, els bisbes són testimonis.

Les noves formes d’apostolat

17. Cal fomentar els diversos mètodes d’apostolat i la coordinació i íntima unió de totes les obres d’apostolat en tota la diòcesi o en les seves comarques particulars, sota la direcció del bisbe. Amb aquesta concòrdia i unió, totes les empreses i institucions eclesiàstiques, missionals, caritatives, socials, familiars, escolars i qualssevol altres que es proposin un fi pastoral obtindran una unitat d’acció, amb la qual brillarà més clarament alhora la unitat de la diòcesi.

Cal urgir amb tota cura l’obligació que tenen els fidels d’exercir l’apostolat, segons la condició i l’aptitud de cadascú. Se’ls recomanarà que participin i donin ajuda a les diverses obres d’apostolat dels laics i principalment a l’Acció catòlica. Cal instituir també, o fomentar, les associacions que tenen la finalitat directa o indirecta de facilitar el fi sobrenatural, és a dir, que treballen per aconseguir la perfecció de vida, o per anunciar a tothom l’Evangeli del Crist, o per fomentar la doctrina cristiana o l’augment del culte públic, o tenen un propòsit de millorament social, o s’ocupen en obres de pietat i caritat.

Les formes d’apostolat s’han d’acomodar de forma adient a les necessitats actuals, tenint en compte les condicions dels homes, no sols espirituals i morals, sinó també socials, demogràfiques i econòmiques. Per aconseguir això amb eficàcia i fruit, són de molta utilitat les enquestes socials i religioses fetes per la sociologia pastoral, les quals es recomanen vivament.

Sol·licitud envers alguns grups especials de fidels

Hi haurà una atenció especial als fidels que, per les seves peculiars condicions de vida, no poden aprofitar prou la cura pastoral, comuna i ordinària dels rectors de parròquia, o se’n veuen totalment privats, com són molts emigrants, exiliats i fugitius, els navegants i també els qui viatgen en avió, els nòmades i d’altres. Es promouran mètodes pastorals adequats per fomentar la vida espiritual dels qui, amb motiu de les vacances, se’n van temporalment a terres forasteres.

Les conferències episcopals, sobretot nacionals, estudiaran amb diligència els problemes més urgents que es refereixen a les persones esmentades, i amb mitjans i institucions aptes miraran d’atendre i fomentar la seva cura espiritual, amb concòrdia de voluntats i unió de forces, tenint en compte principalment les normes que la Seu Apostòlica ha establert30 o establirà, acomodades degudament a les condicions de temps, lloc i persones.

La llibertat dels bisbes i les seves relacions amb les autoritats públiques

19. En l’exercici del seu càrrec apostòlic, que té per finalitat la salut de les ànimes, els bisbes tenen per ells mateixos llibertat i independència plenes i perfectes enfront de qualsevol poder civil. Per això no és lícit d’impedir directament o indirectament l’exercici del seu càrrec eclesiàstic, ni tampoc de prohibir-los que es comuniquin lliurament amb la Seu Apostòlica, amb altres autoritats eclesiàstiques o amb els seus súbdits.

Certament, els sagrats pastors, quan s’ocupen en la cura espiritual del seu ramat, ajuden també en realitat, al progrès i a la prosperitat civil i social, unint amb aquest fi la seva activitat, segons la naturalesa del seu càrrec i tal com escau als bisbes, a l’acció de les autoritats públiques, i persuadint a obeir les lleis justes i a respectar els poders legítimament constituïts.

La llibertat en el nomenament dels bisbes

20. Havent estat instituït l’ofici apostòlic del bisbes per Crist, el Senyor, i tenint un fi espiritual i sobrenatural, el sagrat Concili Ecumènic declara que el dret de nomenar i instituir bisbes pertany d’una manera pròpia, peculiar i, de si mateixa exclusiva, a l’autoritat eclesiàstica competent.

Per aquest motiu, a fi de protegir degudament la llibertat de l’Església i procurar el bé dels fidels cristians d’una manera més apta i expedita, es desig del pares que d’ara endavant no torni a ser concedit a les autoritats civils cap privilegi d’elecció. Hom prega benignament a les autoritats civils, la bona voluntat de les quals envers l’Església el sagrat Concili recorda amb agraïment i pondera molt, que renunciïn espontàniament tractant-ho amb la Seu Apostòlica, als drets o privilegis esmentats, que actualment frueixen per conveni o per costum.

La renúncia dels bisbes al seu càrrec

21. Essent de tanta importància i de tant pes el càrrec pastoral de l’episcopat, són pregats amb insistència els bisbes diocesans i tots aquells qui en dret se’ls equiparen de presentar la renúncia al ser càrrec, ja espontàniament, ja per invitació de l’autoritat competent, si accepta la renúncia, proveirà, tant al sosteniment congru dels renunciants, com reconeixement dels drets especials que els pertoquin.

II. Els límits de les diòcesis

La necessitat de revisar els límits de les diòcesis

22. Per tal que el fi específic de la diòcesi sigui aconseguit, convé que la natura de l’Església es manifesti clarament en el poble de Déu que forma part de la mateixa diòcesi. Convé també que els bisbes hi puguin acomplir eficaçment les seves tasques pastorals i que sigui administrada tan perfectament com sigui possible amb vista a la salut del poble de Déu.

Però això demana, tant una disposició convenient dels límits territorials de les diòcesis, com una distribució de clergat i mitjans que sigui racional i adequada a les exigències de l’apostolat. Tot això no sols és beneficiós per als clergues i els fidels cristians directament interessats, sinó també per tota l’Església catòlica.

Així, doncs, sobre els límits de les diòcesis, mana el Sagrat Concili que, quan ho reclami el bé de les ànimes, se’n faci una revisió encertada amb prudència com més aviat millor. Ja dividint les diòcesis, desmembrant-les o unint-les, ja canviant els seus límits o determinant un lloc més convenient per a la seu episcopal, ja, finalment, sobretot si es tracta de diòcesis que tenen ciutats molt grans, donant-los una nova disposició interna.

Normes que s’han d’observar

23. En fer la revisió de límits de les diòcesis, caldrà assegurar primerament, la unitat orgànica de cada diòcesi, quant a les persones, oficis i institucions, a la manera d’un cos que viu normalment. En cada cas sospesant bé totes les circumstàncies, es tindran presents els següents criteris:

1) Quan calgui assenyalar límits a una diòcesi, tingui’s en compte, tant com sigui possible, la varietat característica del poble de Déu, cosa que pot ser de molta ajuda a un més adequat exercici de la cura pastoral. Es procurarà alhora conservar units, tant com es pugui, els conglomerats demogràfics d’aquest poble, junt amb els serveis civils i les institucions socials que formen la seva estructura orgànica. És per això que el territori de cada diòcesi caldrà que tingui continuïtat.

Es tindran també en compte, si el cas ho demana, els límits civils i les circumstàncies especials de persones i llocs, com és ara les condicions psicològiques, econòmiques, geogràfiques i històriques.

2) L’extensió del territori diocesà i el nombre dels seus habitants han de permetre, en general, per una part, que el bisbe, ni que sigui amb l’ajuda d’altri, pugui exercir les funcions pontificals, fer degudament les visites pastorals, dirigir com cal i coordinar totes les obres d’apostolat de la diòcesi i principalment conèixer els seus sacerdots, així com els religiosos i laics que treballen d’alguna manera en les obres diocesanes; d’altra banda, cal proporcionar un camp suficient i idoni, en què tant el bisbe com els clergues puguin dedicar útilment totes les serves forces al ministeri, tenint presents les necessitats de l’Església universal.

3) Finalment, per tal d’exercir de la manera més apta el ministeri de la salvació en la diòcesi, es tindrà per norma que, almenys, cada diòcesi tingui els clergues suficients en nombre i idoneïtat; que siguin promptes en la pastoral del poble de Déu; que no manquin serveis, institucions i obres propis de l’Església particular, necessaris per experiència en el seu bon govern i en l’apostolat; que hi hagi, per últim, mitjans per a mantenir les persones i les institucions o que, almenys, es prevegi que no en mancaran vinguts d’una altra banda.

Amb aquesta mateixa finalitat, on hi hagi fidels de ritus diferents, el bisbe diocesà proveirà a les seves necessitats espirituals, adés mitjançant sacerdots o parròquies d’aquells mateixos ritus, adés mitjançant un vicari episcopal amb facultats adequades – àdhuc posseint, si és precís, caràcter episcopal –, adés per mitjà d’ell mateix, fent els oficis d’ordinari de diversos ritus. Si per motius especials, res d’això no pogués tenir lloc, a judici de la Seu Apostòlica, caldrà aleshores instituir Jerarquia pròpia, segons els diversos ritus31.

Igualment, en circumstàncies semblants, caldrà subvenir els fidels de diverses llengües amb sacerdots o parròquies de la seva llengua, o també amb un vicari episcopal que sàpiga bé aquella llengua – i amb caràcter episcopal, si el cas ho demanés –, o amb altres recursos oportuns.

Competències de les conferències episcopals en els límits de les diòcesis

24. Quant a les innovacions i canvis que caldrà introduir en les diòcesis, segons els nn. 22-23, deixant de banda la disciplina de les Esglésies Orientals, convé que les conferències episcopals competents examinin aquests afers, cadascuna en el seu propi territori – fent-se ajudar també, si semblés oportú, d’una especial comissió de bisbes, però, escoltant sempre principalment el parer dels bisbes de les províncies o regions interessades –; després proposaran els seus parers i desigs a la Seu Apostòlica.

III. Els bisbes diocesans cooperadors en l’ofici pastoral

1. Normes sobre els bisbes coadjutors i auxiliars

25. En el regim de les diòcesis, s’atendrà de tal manera l’ofici pastoral dels bisbes que el bé del ramat del Senyor sigui sempre la raó suprema. Per aconseguir-ho degudament, moltes vegades caldrà constituir bisbes auxiliars, per tal com el bisbe diocesà, ja sigui per la considerable extensió de la diòcesi o pel nombre excessiu d’habitants, ja sigui per altres circumstàncies particulars de l’apostolat o altres causes diverses, no pot complir ell sol totes les obligacions del càrrec episcopal tal com exigeix el bé de les ànimes. Fins i tot, en algun cas, una necessitat especial demana que es posi un bisbe coadjutor en ajut del bisbe diocesà. A aquests bisbes coadjutors i auxiliars, els seran concedides les facultats adients que els permetin d’obrar amb eficàcia i els resti assegurada la dignitat pròpia dels bisbes, salvant sempre, tanmateix, la unitat del règim diocesà i l’autoritat del bisbe de la diòcesi.

Ara bé, els bisbes coadjutors i auxiliars, com sigui que han estat cridats a participar de la s0l·licitud del bisbe diocesà, exerciran el seu ofici de tal manera que, en tots els afers, procedeixin d’acord amb aquest. Es mostraran, a més, submisos i reverents envers el bisbe diocesà, el qual, però, tractarà els bisbes coadjutors o auxiliars amb caritat fraternal i els sostindrà amb la seva autoritat.

Les facultats dels bisbes auxiliars i coadjutors

26. Quan ho demani el bé de les ànimes, el bisbe diocesà no es mostrara remís a demanar a l’autoritat competent un o més auxiliars, els quals seran assignats a aquella diòcesi sense dret de successió.

Si les lletres de nomenament no ho haguessin establert, el bisbe diocesà constitueixi l’auxiliar o auxiliars seus, vicaris generals o, almenys, vicaris episcopals, els quals dependran d’ell únicament. Els consultarà sobre la solució dels afers de mes importància, sobretot els de caràcter pastoral.

Si no ho ha determinat d’altra manera l’autoritat competent, les facultats i poders que el dret dóna als bisbes auxiliars no expiren amb el càrrec del bisbe diocesà. Mes encara: és de desitjar que, en quedar la seu vacant, el bisbe auxiliar o, si són molts, un dels auxiliars, sigui encarregat de governar la diòcesi, mentre raons greus no s’hi oposin.

El bisbe coadjutor es a dir, el qui és nomenat amb dret de successió, serà sempre constituït vicari general pel bisbe diocesà. En casos particulars, l’autoritat competent podrà concedir-li unes facultats més extenses.

Per tal d’atendre tant com sigui possible el bé present i futur de la diòcesi, el bisbe diocesà i el coadjutor no deixaran de consultar-se mútuament en les coses de més importància.

2. L’ordenament de la cúria diocesana i la institució d’un consell pastoral

27. L’ofici principal, a la cúria diocesana, es el de vicari general. Sempre que ho demani el bon govern de la diòcesi, el bisbe podrà constituir un o mes vicaris episcopals, els quals, per dret, en una part determinada de la diòcesi o en una determinada mena d’afers o respecte a un grup de fidels d’un ritu determinat, tindran la mateixa potestat que el dret comú dóna al vicari general.

Entre els principals col·laboradors del bisbe en el govern de la diòcesi, cal també comptar aquells preveres que formen el seu senat o consell, com són el capítol catedral, els grups de consultors o altres consells, segons les circumstàncies i la manera de ser dels diversos llocs. Es donarà, en tant que sigui necessari, un nou ordenament, adequat a les necessitats presents, a aquestes institucions, principalment als capítols catedrals.

Els sacerdots i els laics que pertanyen a la cúria diocesana sàpiguen que donen ajuda ·al ministeri pastoral del bisbe.

Cal ordenar de tal manera la cúria diocesana que sigui un instrument apte en mans del bisbe, no sols per a administrar la diòcesi, sinó també per a realitzar les obres d’apostolat.

És molt convenient que s’institueixi a cada diòcesi un consell pastoral presidit pel bisbe diocesà mateix, en el qual prenguin part clergues, religiosos i laics especialment escollits. Serà propi d’aquest consell estudiar tot el que es refereix al treball pastoral, examinar-ho i formular conclusions pràctiques sobre aquestes matèries.

3. Els sacerdots diocesans

28. Tots els preveres, tant els diocesans, com els religiosos, junt amb el bisbe, participen del únic sacerdoci de Crist i l’exerceixen, i per això són constituïts col·laboradors providents de l’ordre episcopal. En les tasques de la cura d’ànimes ocupen el lloc principal els sacerdots diocesans, per tal com, incardinats o adscrits a una Església particular, es dediquen plenament al seu servei, a fi de pasturar una porció de l’únic ramat del Senyor. On constitueixen un únic presbiteri i família, el pare de la qual és el bisbe. Aquest, per tal de poder ordenar millor i amb més equitat les funcions sagrades entre els seus sacerdots, ha de gaudir de la llibertat necessària en la distribució d’oficis i beneficis. Caldrà, doncs, suprimir els drets 0 privilegis que restringeixen d’alguna manera aquesta llibertat.

Les relacions amistoses dels sacerdots diocesans amb el bisbe han de basar-se principalment en els vincles de la caritat sobrenatural, de tal manera que l’enllaç de la voluntat dels sacerdots amb la voluntat dels bisbes faci mes fructuosa l’acció pastoral de tots plegats. A fi, doncs, de fomentar més i més el servei de les ànimes, el bisbe convocarà els sacerdots a un diàleg, fins i tot comú, principalment sobre matèries pastorals, no sols en ocasions determinades, sinó també periòdicament, tant com sigui possible.

A més, cal que tots els sacerdots diocesans es mantinguin units entre ells i, per tant, es sentin urgits per la sol·licitud del bé espiritual de tota la diòcesi. Recordant que els béns que han adquirit amb ocasió del càrrec eclesiàstic es relacionen amb el ministeri sagrat, ajudaran liberalment, segons les seves forces, fins i tot les necessitats materials de la diòcesi d’acord amb les disposicions del bisbe.

Els sacerdots dedicats a obres supraparroquials

29. Entre els cooperadors mes propers del bisbe, cal posar també aquells sacerdots als quals ell ha encarregat un ofici pastoral o obres d’apostolat de caràcter supraparroquial, ja per a un territori determinat de la diòcesi, ja per a un grup especial de fidels, ja per a una certa classe d’activitat.

També donen una ajuda ben important aquells sacerdots als quals el bisbe ha confiat diversos ministeris d’apostolat, ja en les escoles, ja en altres institucions o associacions. Igualment, es recomana a una sol·licitud particular, principalment del bisbe en la diòcesi del qual habiten, aquells sacerdots que han estat assignats a obres supradiocesanes, com sigui que exerceixen funcions d’apostolat molt importants.

L’ofici de rector de parròquia

30. Són, tanmateix, els rectors de parròquia els qui principalment cal considerar col·laboradors del bisbe. A ells, com a pastors propis, es encomanada la cura d’animes en una determinada part de la diòcesi sota l’autoritat del bisbe.

1) Els rectors de parròquia, amb els seus ajudants, acompliran, en l’exercici d’aquesta cura, la tasca d’ensenyar, santificar i regir, de tal manera que els fidels i les comunitats parroquials arribin a sentir-se de debò membres de la diòcesi i de tota l’Església universal. Per això col·laboraran amb els rectors d’altres parròquies i amb els sacerdots que exerceixen càrrecs dintre el territori (com són, per exemple, els arxiprestes i els degans) o que es dediquen a obres de caràcter supraparroquial, per tal que la cura pastoral, dintre la diòcesi, no manqui d’unitat i sigui mes eficaç.

A més, cal que la cura d’animes vagi plena d’esperit missional, de tal manera que s’estengui degudament a tots els qui viuen a la parròquia. I si els rectors no poden arribar a certs grups de persones, cridaran d’altres en ajut seu, fins i tot laics, els quals els serviran d’auxiliars en tot allò que es refereix a l’apostolat.

Per tal de fer mes eficaç aquesta cura d’animes, es recomana amb insistència la vida en comú dels sacerdots, sobretot dels adscrits a la mateixa parròquia. Aquesta comunitat de vida, en afavorir l’activitat apostòlica, dóna als fidels un exemple de caritat i d’unió.

2) És propi dels rectors de parròquia, segons el seu ofici de mestres: predicar la paraula de Déu a tots els fidels cristians, per tal que aquests, arrelats en la fe, l’esperança i la caritat, creixin en Crist i la comunitat cristiana doni aquell testimoni de caritat que Crist va recomanar32; i també, mitjançant la instrucció catequètica, portar els fidels al ple coneixement del misteri de salvació, acomodat a l’edat de cadascú. A fi de donar aquesta instrucció, no sols cercaran l’ajuda dels religiosos, sinó també la col·laboració dels laics, erigint a més la confraternitat de la Doctrina Cristiana.

En l’ordre de la santificació, els rectors de parròquia procuraran que la celebració del Sacrifici Eucarístic sigui el centre i el punt culminant de tota la vida de la comunitat cristiana. Treballin també perquè els fidels siguin nodrits d’aliment espiritual amb la recepció piadosa i freqüent dels sagraments i amb la participació conscient i activa en la litúrgia. Tinguin també ben present els rectors de parròquia que el sagrament de la penitencia és de molta utilitat per a fomentar la vida cristiana. Per això es mostraran assequibles a les confessions dels fidels, cridant amb aquest fi, si fos necessari, d’altres sacerdots coneixedors de diverses llengües.

Complint el seu ofici de pastor, els rectors de parròquia procuraran, en primer lloc, conèixer el seu propi ramat. I, essent ministres de totes les ovelles, miraran d’augmentar la vida cristiana de cada fidel, de les famílies, de les associacions, principalment de les que es dediquen a l’apostolat, i de tota la comunitat parroquial. Visitaran, doncs, les cases i les escoles, segons l’ofici pastoral ho demani; tindran una cura especial dels adolescents i dels joves; esguardaran amb una caritat paternal els pobres i els malalts; dedicaran una atenció particular als obrers, i procuraran que els fidels donin ajuda a les obres de l’apostolat.

3) Els vicaris parroquials, col·laboradors que són dels rectors, esmercen diàriament un treball important i actiu en el ministeri pastoral, sota l’autoritat del rector. Per tant, entre els rectors i els seus vicaris hi haurà un tracte fraternal; mantindran sempre florents la caritat i la reverència, i s’ajudaran sempre mútuament amb consells i amb el socors i l’exemple proveint la cura parroquial amb voluntats concordants i amb comuna dedicació.

Nomenament, remoció, i renúncia dels rectors

31. Quan es tracti de formar judici sobre la idoneïtat d’un sacerdot per a regir alguna parròquia, el bisbe tindrà en compte no sols la seva ciència, sinó també la pietat, el zel apostòlic i tots els altres dots i qualitats que són necessaris per a exercir degudament la cura d’animes.

D’altra banda, constituint el bé de les animes tota la raó de ser del càrrec parroquial, a fi que el bisbe pugui procedir amb més facilitat i encert a la provisió de parròquies, seran suprimits qualssevol drets de presentació, nomenament o reservació, salvant el dret dels religiosos. També se suprimirà, on existeixi, la llei general o particular sobre les oposicions.

Nogensmenys, els rectors, cadascun en la seva parròquia, hauran de tenir aquella estabilitat en el càrrec que el bé de les ànimes exigeixi. Per això, abrogada la distinció entre rectors amovibles i inamovibles, cal que sigui revisat i simplificat el sistema de procedir al trasllat i remoció de rectors, per tal que el bisbe, servant, es clar, l’equitat natural i canònica, pugui atendre mes adequadament les necessitats del bé de les animes.

Els rectors de parròquia que, per l’edat avançada o per altra causa greu, es veuen impedits d’exercir com cal i fructuosament el seu càrrec se’ls prega de renunciar al seu càrrec espontàniament o bé pregats pel bisbe. Aquest s’encarregara del manteniment congru dels renunciants.

Erecció i modificació de les parròquies

32. Sigui també, finalment, la salut de les ànimes el motiu pel qual es determinin i s’ajustin les ereccions i supressions de parròquies i els altres canvis que puguin sofrir, coses que el bisbe podrà realitzar en virtut de la seva pròpia autoritat.

Els religiosos i les obres d’apostolat

33. Tots els religiosos, als quals, amb referència al que segueix, són agregats els membres dels altres instituts que fan professió de seguir els consells evangèlics, segons la vocació pròpia de cadascú, estan obligats a treballar amb tota cura i diligència en l’edificació i l’augment de tot el Cos místic de Crist i en el bé de les Esglésies particulars.

Han de procurar aquests fins principalment amb l’oració, amb obres de penitència i amb l’exemple de la seva pròpia vida. El sagrat Concili els exhorta vivament a créixer en l’amor i el desig d’aquestes coses. Però, salvaguardant el caràcter especial de cada religió, cal també que es dediquin amb intensitat a les obres de l’apostolat exterior.

Els religiosos són col·laboradors del bisbe en l’apostolat

34. Els religiosos sacerdots, que han estat consagrats a l’ofici del presbiterat per tal de ser també ells providents col·laboradors de l’ordre episcopal, avui poden oferir encara un auxili més útil que mai als bisbes per l’augment de les necessitats de les ànimes. Per això pot considerar-se amb fonament que pertanyen d’alguna manera al clergat de la diòcesi, en tant que prenen part en la cura d’ànimes i en l’exercici de les obres d’apostolat, sota l’autoritat dels prelats.

També els altres membres d’instituts religiosos, homes o dones, que igualment per raons especials pertanyen a la família diocesana, són de gran ajuda a la sagrada jerarquia, i cada dia poden ser-ho i han de ser-ho més, havent-se augmentat les necessitats de l’apostolat.

Les normes de l’apostolat dels religiosos en les dcesis

35. A fi que les obres d’apostolat es facin sempre en comú acord a cada diòcesi i resti assegurada la unitat de la disciplina diocesana, s’estableixen aquests principis fonamentals:

1) Tots els religiosos tractaran sempre amb deferència i respecte fidel els bisbes, com a successors que són dels apòstols. A més, sempre que siguin cridats legítimament a les obres de l’apostolat, hauran de complir la seva obligació ajudant els bisbes i estant-los subjectes33. Mes, encara: els religiosos secundaran amb promptitud i fidelitat les demandes i els desigs dels bisbes, per tal de prendre així una part mes considerable en el ministeri de la salvació dels homes, salvant, però, la naturalesa de l’institut i obrant segons les constitucions, les quals, si és necessari, caldrà acomodar degudament a aquest fi, tenint en compte els principis que estableix aquest decret del Concili.

Atenent principalment la necessitat urgent de les ànimes i la manca de clergues diocesans, els instituts religiosos que no es dediquen exclusivament a la vida contemplativa poden ser cridats pels bisbes perquè prestin ajuda als diversos ministeris pastorals, d’acord, tanmateix, amb el caràcter propi de cada institut. Els superiors, segons les possibilitats, miraran que es doni aquesta ajuda, àdhuc encarregant-se de parròquies, encara que nomes sigui temporalment.

2) Els religiosos dedicats a l’apostolat extern hauran de mantenir-se plens de l’esperit de la seva pròpia religió i hauran de servar fidelitat a l’observança regular i a l’obediència envers els propis superiors; obligació que els bisbes mateixos no han de deixar d’urgir.

3) L’exempció, en virtut de la qual els religiosos depenen del summe Pontífex o d’una altra autoritat eclesiàstica i són sostrets a la jurisdicció dels bisbes, es refereix especialment a l’ordre intern dels instituts, per tal que aquests tinguin més unitat i una disposició mes convenient, i puguin atendre millor el progrés i la perfecció de la vida religiosa34; i també perquè el summe Pontífex pugui disposar d’ells en bé de tota l’Església35, i perquè les altres autoritats competents en puguin disposar en bé de les Esglésies sotmeses a la seva jurisdicció pròpia.

Però aquesta exempció no impedeix que els religiosos, a cada diòcesi, estiguin subjectes a la jurisdicció dels bisbes, segons les normes del dret, en tant que ho demanen l’ofici pastoral que aquests ban d’exercir i la cura d’animes que han d’ordenar degudament36.

4) Tots els religiosos, tant els exempts com els no exempts, estan subjectes a la potestat dels ordinaris de lloc en allò que es refereix al exercici públic del culte diví – salvant la diversitat de ritus –, a la cura d’ànimes, a la predicació sagrada que cal donar al poble, a l’educació religiosa i moral, a la instrucció catequètica i a la formació litúrgica dels fidels cristians, principalment dels infants, i a la dignitat de l’estat clerical, així com a les diverses obres que es refereixen a l’exercici del sagrat apostolat. També les escoles catòliques dels religiosos estan sotmeses als ordinari del lloc, quant a l’ordenament general i a la vigilància, restant, però, en ferm el dret dels religiosos quant a la seva direcció. Igualment, els religiosos han d’observar tot allò que els concilis o conferències episcopals hagin determinat legítimament que tothom observés.

5) Cal que es fomenti una col·laboració ordenada entre els diversos instituts religiosos i també entre aquests i la clerecia diocesana. Cal que hi hagi, encara, una estreta coordinació de totes les obres i activitats apostòliques; coordinació que depèn, sobretot, d’una actitud sobrenatural dels esperits i les intel·ligències arrelada i fonamentada en la caritat. Pertany a la Seu Apostòlica de procurar aquesta coordinació en l’Església universal; però, en cada diòcesi, en tindrà cura el seu propi pastor sagrat i en el territori corresponent, els sínodes patriarcals i les conferencies dels bisbes.

Els bisbes o les conferències episcopals, els superiors religiosos o les conferències dels superiors majors procediran a l’ordenament de les obres de l’apostolat que han de realitzar els religiosos, confrontant abans entre ells els seus parers.

6) Per tal de fomentar amb concòrdia i fruit les relacions mútues entre els bisbes i els religiosos, periòdicament i sempre que sembli oportú, es reuniran els bisbes i els superiors religiosos, per tractar dels afers que, d’una manera general afecten l’apostolat del territori.

CAPÍTOL III

LA COL·LABORACIÓ DELS BISBES EN COMÚ

PEL BÉ DE LES DIVERSES ESGLÉSIES


I. Sínodes, concilis i, en especial, les conferències episcopals.

36. Des dels primers segles de l’Església, els bisbes, tot i essent rectors d’Esglésies particulars, enllaçats per la comunió fraternal de la caritat i moguts per l’interès envers la missió universal confiada als apòstols, han aplegat les voluntats i les forces per procurar, adès el bé comú, adès el de les Esglésies particulars. Per aquest motiu s’han celebrat sínodes, concilis provincials i fins concilis plenaris, en els quals els bisbes han establert una llei comuna a observar per diverses Esglésies, ja pertocant a les veritats de la fe que cal ensenyar, ja a l’ordenament de la disciplina eclesiàstica.

Aquest sant Concili Ecumènic desitja que les disposicions venerables dels sínodes i concilis gaudeixin d’una nova forma, amb que, d’una manera més convenient i amb més eficàcia, siguin atesos l’augment de la fe i la conservació de la disciplina en les diverses Esglésies, segons les circumstàncies dels temps.

Les conferències episcopals

37. Avui principalment els bisbes es troben que sovint no poden complir degudament i amb fruit les seves obligacions, si no estableixen amb altres bisbes una cada dia més estreta col·laboració i unió. Com sigui que les conferències del bisbes – establertes ja en moltes nacions – han donat proves magnífiques de fertilitat apostòlica, aquest sagrat Concili creu que és molt convenient que per tot arreu del món els bisbes d’una mateixa nació o regió es congreguin en una assemblea, on periòdicament reunits, comunicant-se mútuament la llum de la seva prudència i experiència i confrontant parers, assoleixin una santa unió de forces en bé general de les Esglésies.

Per tant, amb referència a les conferències episcopals, s’estableixen les normes següents:

Estructura, competència i col·laboració de les conferències episcopals

38. 1) La conferència episcopal és una mena d’assemblea en la qual els bisbes de cada nació o territori exerceixen conjuntament el seu càrrec, a fi de proveir al major bé que l’Església proporciona als homes, mitjançant, més que res, uns procediments d’apostolat ben apropiats a les circumstàncies dels temps que ens surten al pas.

2) Pertanyen a la conferència episcopal tots els ordinaris de lloc – exceptuant els vicaris generals – de qualsevol ritu que siguin, els bisbes coadjutors, els auxiliars i els altres bisbes titulars que exerceixen un càrrec especial designats per la Seu Apostòlica o per la conferència episcopal. Els altres bisbes titulars i els legats del Pontífex romà, per l’ofici especial que tenen en el territori, no són, per dret, membres de la conferència.

Tenen vot deliberatiu els ordinaris de lloc i els coadjutors. Els estatuts de la conferència decidiran si ha de ser deliberatiu o consultiu el vot dels auxiliars i dels altres bisbes que tenen dret a formar part de la conferència.

3) Cada conferència episcopal redactarà els seus estatuts que la Seu Apostòlica haurà de revisar. Aquests estatuts – a més d’altres coses – determinaran els càrrecs i funcions que més es vegi que han de portar al fi desitjat, com és ara el consell permanent de bisbes, les comissions episcopals i el secretariat general.

4) Les decisions de les conferències episcopals, mentre hagin estat acordades legítimament i almenys per dues terceres parts dels vots dels bisbes que formen part de la conferència amb vot deliberatiu i hagin estat revisades per la seu Apostòlica, tenen força d’obligar jurídicament només en els casos en que el dret comú ho preceptuï o així ho estableixi un manament especial de la Seu Apostòlica, donat motu propio o a petició de les conferències esmentades.

5) Quan ho demanin circumstàncies especials, els bisbes de diverses nacions podran constituir una sola conferència, amb l’aprovació de la Seu Apostòlica.

Caldrà, a més, fomentar les relacions entre les conferències episcopals de diverses nacions per aconseguir i conservar un bé major.

6) Es recomana amb insistència que els bisbes de les Esglésies Orientals, quan tractin en els sínodes de promoure la disciplina de la pròpia Església i d’ajudar amb mes eficàcia les obres que es fan pel bé de la religió, tinguin també en compte el bé comú de tot el territori on hi ha Esglésies de diversos ritus, confrontant opinions en les assemblees interrituals, segons les normes que establirà l’autoritat competent.

II. Límits de les províncies eclesiàstiques i l’erecció de regions

39. El bé de les ànimes exigeix que tinguin límits apropiats, no sols les diòcesis, sinó també les províncies eclesiàstiques, i aconsella, encara, d’erigir regions eclesiàstiques, per tal d’atendre millor les necessitats de l’apostolat segons les circumstàncies sociològiques locals i per fer mes fàcils i fructíferes les relacions dels bisbes entre ells, amb els metropolitans, amb els altres bisbes de la mateixa nació, així com també les dels bisbes amb les autoritats civils.

Normes a seguir

40. Per tant, a fi d’assolir els fins esmentats, el Sagrat Concili determina el que segueix:

1) Siguin oportunament revisats els límits de les Províncies eclesiàstiques i siguin determinats amb normes noves i mes adequades els drets i privilegis dels metropolitans.

2) Es tindrà com a regla que totes les diòcesis i les altres circumscripcions que en dret els són equivalents formin part d’alguna província eclesiàstica. Així, les diòcesis que actualment depenen immediatament de la Seu Apostòlica i no estan unides a cap d’altra, hauran de formar totes juntes una província eclesiàstica nova, si es possible, o hauran d’agregar-se a aquella província que els sigui més veïna o resulti més oportuna, i caldrà subjectar-les al dret metropolità d’arquebisbe, segons les normes del dret comú.

3) Quan la utilitat ho aconselli, les províncies eclesiàstiques s’uniran en regions eclesiàstiques, l’ordenament de les quals caldrà estatuir jurídicament.

41. Convé que les conferencies episcopals competents estudiïn la qüestió referent als límits de províncies i erecció de regions, segons les normes ja establertes en els nn. 23 i 24 sobre els límits de la diòcesis, i proposin els seus parers i desigs a la Seu Apostòlica.

III. Els bisbes que tenen un càrrec interdiocesà

42. Les necessitats pastorals demanen cada vegada més que certes tasques pastorals siguin dirigides i realitzades de comú acord. És, doncs, convenient que, en servei de totes o de diverses diòcesis d’alguna regió determinada o d’una nació, siguin establerts alguns càrrecs que també podran encomanar-se als bisbes.

Però el sant Concili recomana que entre els prelats o els bisbes, que tenen aquests oficis, i entre els bisbes diocesans i les conferencies episcopals hi hagi sempre una comunió fraterna i una sincera col·laboració en la sol·licitud pastoral, les formes de les quals cal que siguin determinades pel dret comú.

Els vicariats castrenses

43. La cura espiritual dels soldats requereix unes atencions molts delicades per les especials condicions d’aquesta mena de vida. Erigeixi’s, doncs, tant com es pugui, a cada nació, un vicariat castrense. Tant el vicari com els capellans es dedicaran abnegadament a aquest difícil ministeri, d’acord amb els bisbes diocesans37.

Per això els bisbes diocesans cediran a l’ordinari castrense un nombre suficient de sacerdots, aptes per a una tasca tan important, i al mateix temps donaran ajuda a les empreses que es duguin a terme en bé espiritual dels soldats38.

DISPOSICIÓ GENERAL

44. El Sagrat Concili mana que, en la reforma del codi de Dret Canònic, s’estableixin lleis apropiades, segons les normes contingudes en els principis d’aquest decret i tenint també en compte les advertències que han donat les comissions i els pares conciliars.

Mana, encara, el Sagrat Concili que es redactin directoris generals de cura d’ànimes a us, tant dels bisbes com dels rectors de parròquia, amb que se’ls ofereixin mètodes segurs per a exercir amb tota facilitat i encert el seu càrrec pastoral.

Caldrà, a més, redactar tant un directori especial per a la cura pastoral dels fidels que pertanyen a determinats grups característics, segons les diverses circumstàncies de cada nació o regió, com també un altre directori sobre la instrucció catequètica del poble cristià, on es tracti dels principis fonamentals d’aquesta instrucció, del seu ordenament i de l’elaboració de llibres de text. En la redacció d’aquests directoris es tindran igualment en compte les advertències donades per les comissions i els pares conciliars.

En nom de la Santíssima i Individua Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant.

EL DECRET sobre el ministeri pastoral dels bisbes a l’Església ha semblat bé als Pares en aquest Sacrosant i Universal Concili Vaticà Segon legítimament congregat.

I Nós, per la potestat Apostòlica, tramesa per Crist, juntament amb els venerables Pares, l’aprovem amb l’ Esperit Sant, el decretem i, establim i, allò que ha estat sinodalment establert, manem que sigui promulgat a glòria de Déu.

Roma, a Sant Pere, 28 d’octubre de 1965.


Jo, PAU, Bisbe de l’Església Catòlica

1 Cf. Mt 1, 21.

2 Cf. Jn 20, 21.

3 Cf. Conc. Vat. I, Sessió IV, Const. Dog. De Ecclesia Christi, c. 3, Denz. 1828 (3061).

4 Cf. Conc. Vat. I, Sessió IV, Const. Dog. De Ecclesia Christi, Proemi, Denz. 1821 (3050).

5 Cf. Conc. Vat. II Const. Dog. Lumen gentium, Cap. III, nn. 21, 24, 25; AAS. 57, 1965, pp. 24-25, 29-31.

6 Cf. Conc. Vat. II Const. Dog. Lumen gentium, Cap. III, nn. 21; AAS. 57, 1965, pp. 24-25.

7 Cf. Joan XXIII, Const. Apost. Humanae salutis, 25-XII-1961; AAS. 54, 1962, p. 6.

8 Cf. Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, Cap. III, n. 22: AAS 57, 1965, pp. 25-27.

9 Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, n. 22.

10 Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, n. 22.

11 Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, n. 22.

12 Cf. Pau VI, Motu proprio Apostolica Sollicitudo, 15/9/1965.

13 Cf. Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, Cap. III, n. 23: AAS 57, 1965, pp. 27-28.

14 Cf. Pius XII, Encíclica Fidei donum, 21/4/1957: AAS 49, 1957, p. 237 ss.; Benet XV, Carta Apost. Maximum illud, 30/11/1919: AAS 11, 1919, p. 440; Pius XI, Encíclica Rerum Ecclesiae, 28/2/1926: AAS 18, 1926, p. 68.

15 Cf. Pau VI, Al·locució als Emms. Pares Cardenals, etc., 21/9/1963: AAS 55, 1963, p. 793 ss.

16 Cf. Conc. Vat. II, Decret Orientalium ecclesiarum, 21/11/1964, nn. 7-1; AAS 57, 1965, pp. 79-80.

17 Cf. Conc. Trid., Secció V, Decr. de reform., cap. 2, Mansi 33, 30; Sessió XXIV, Decr. de reform., cap. 4, Mansi 33, 159 (Cf. Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, n. 25: AAS 57, 1965, pp. 29 ss.)

18 Cf. Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, n. 25: AAS 57, 1965, pp. 29-31.

19 Cf. Joan XXIII, Encíclica Pacem in terris, 11/4/1963, passim; AAS 55, 1963, pp. 257-304.

20 Cf. Pau VI, Encíclica Ecclesiam suam, 6/8/1964: AAS 56, 1964, Pàgina 639.

21 Cf. Pau VI, Encíclica Ecclesiam suam, 6/8/1964: AAS 56, 1964, Pàgines 644-645.

22 Cf. Conc. Vat. II, Decret Inter mirifica, 4/12/1968; AAS 56, 1964, pp. 145-158.

23 Cf. Conc. Vat. II, Const. Sacrosantum concilium, 4/12/1968: AAS 56, 1964, p. 97 ss.; Pau VI, Motu propio Sacram Liturgiam, 27/1/1964: AAS 56, 1964, p. 139 ss.

24 Cf. Pius XII, Enc. Mediator Dei, 20/11/1947: AAS 39, 1947, p. 251 ss.; Pau VI Enc. Mysterium fidei, 3/9/1965.

25 Cf. Ac 1, 14 i 2, 46-

26 Cf. Conc. Vat. II, Const. Dogm. Lumen gentium, cap. 6, nn. 44-45: AAS 57, 1965, pp. 50-52.

27 Lc 22, 26-27.

28 Cf. Jn 15, 15.

29 Cf. Conc. Vat. II, Decret Unitatis redintegratio, 21/11/1964: AAS 57, 1965, pp. 90-107.

30 Cf. St. Pius X, Motu proprio Iampridem, 19/3/1914: AAS 6, 1914, p. 174 ss.; Pius XII, Const. Ap. Exsul Familia, 1/8/1952: AAS 44, 1952, p. 652 ss.; Leges Operis Apostolatus Maris, donades per Pius XII, 21/11/1957: AAS 50, 1958, p, 375 ss.

31 Cf. Conc. Vat. II, Decret Orientalium ecclesiarum, 21/11/1964, nn. 4; AAS 57, 1965, pp. 77.

32 Cf. Jn 13,35.

33 Cf. Pius XII, Discurs, 8/12/1950: AAS. 43, 1951 p 28; PAU VI, Discurs, 23/5/1964: AAS. 56, 1964, p. 571.

34 Cf. Lleó XIII, Const. Ap. Romanos Pontifices, 8/5/1881: Acta Leonis XIII, vol. II, 1882, p. 234.

35 Cf. Pau VI,. Discurs, 28/5/1964: AAS 56, 1965, pp. 570-571.

36 Cf. Pius XII, Discurs, 8/12/1950: l. c.

37 Cf. S. Congr. Consistorial: Instructio de Vicariis Castrensibus: 23/4/1961: AAS. 48, 1951, pp. 562-565; Formula servanda in relatione de statu Vicariatis Castrensis conficienda, 20/10/1956: AAS. 49, 1957, pp. 150-163; Decret De sacrorum Liminum Visitatione a Vicariis Castrensibus peragenda, 26/2/1959: AAS. 51, 1959, pp. 72-74; Decret Facultas audiendi confessiones militum Cappellanis extenditur, 27/11/1960: AAS. 53, 1961, pp. 49-50; Cf. també S. Congr. de Religiosos: Instructio de Cappellanis militum religiosis, 2/11/1955, AAS. 47, 1955, pp. 93-97.

38 Cf. S. Congr. Consistorial: Carta als Ems. Cardenals, etc., d’Espanya, 21/6/1951: AAS. 43, 1951, p. 566.

Deja un comentario