DECRET PRESBYTERORUM ORDINIS SOBRE EL MINISTERI I LA VIDA DELS PREVERES

DECRET
PRESBYTERORUM ORDINIS

SOBRE EL MINISTERI I LA VIDA DELS PREVERES


PROEMI

1. Aquest Sagrat Concili ha recordat sovint a tothom l’excel·lència de l’Orde dels preveres en l’Església1. Ha semblat molt profitós tractar més àmpliament i profunda sobre els preveres, ja que en la renovació de l’Església hi acompleixen una funció essencial cada dia més difícil. El que es diu aquí escau a tots els preveres, especialment als qui es dediquen a la cura d’ànimes, fent les degudes excepcions per que fa als preveres religiosos. Doncs, els preveres per l’ordenació sagrada i la missió rebuda dels bisbes són promoguts per tal de servir el Crist Mestre, Sacerdot i Rei; participen del seu ministeri que, dia rere dia, edifica l’Església en aquest món com a poble de Déu, Cos de Crist i Temple de l’Esperit Sant. Per la qual cosa, aquest Sant Concili declara i estableix el següent per tal que el ministeri dels preveres sigui mantingut més eficaçment en les circumstàncies pastorals i humanes, sovint tant canviants, i sigui més ben atesa la seva vida.

CAPÍTOL I

EL PRESBITERAT EN LA MISSIÓ DE L’ESGLÉSIA


Naturalesa del presbiterat

2. El Senyor Jesús, «a qui el Pare ha consagrat i enviat al món» (Jn 10, 36), fa participar a tot el seu Cos místic de la unció de l’Esperit amb què Ell ha estat ungit2: perquè en Ell tots els fidels són constituïts sacerdoci sant i reial, ofereixen a Déu sacrificis espirituals per mitjà de Jesucrist, i anuncien el poder d’aquell qui els ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable3. No hi ha doncs cap membre que no acompleixi una funció dins la missió de tot el Cos, sinó que tots han de glorificar Jesús en el seu cor4 i ser els seus testimonis per l’esperit de profecia5.

Però el Senyor mateix constituí alguns ministres que, tenint la potestat sagrada en la societat dels fidels, tinguessin el poder sagrat de l’Ordre, per oferir el sacrifici i perdonar els pecats6, i acomplissin públicament en nom de Crist, la funció sacerdotal a favor dels homes, a fi que els fidels esdevinguin units en un sol cos, en el qual «no tots els membres tenen la mateixa funció» (Rm 12, 4). Així, doncs, un cop enviats els apòstols com Ell havia estat enviat pel Pare7, Crist per mitjà d’ells féu participar de la seva consagració i de la seva missió els bisbes8, successors d’aquests, la funció ministerial dels quals ha estat confiada als preveres9 en un grau subordinat, per tal que, constituïts en l’orde del presbiterat, fossin cooperadors de l’orde episcopal en el compliment fidel de la missió apostòlica que el Crist els ha confiat10.

El ministeri dels preveres, com que està unit a l’orde episcopal, participa de l’autoritat amb la qual el mateix Crist forma, santifica i dirigeix el seu Cos. Per la qual cosa, el sacerdoci dels preveres suposa, certament, els sagraments de la iniciació cristiana, però és donat per un sagrament particular amb el qual els preveres, per la unció de l’Esperit Sant, són segellats amb un caràcter especial que els configura amb el Crist Sacerdot fins al punt que poden obrar en nom del Crist-Cap11.

Pel fet de participar en el seu grau del ministeri dels apòstols, Déu concedeix als preveres la gràcia de ser ministres de Jesucrist enmig dels pobles, acomplint el ministeri sagrat de l’Evangeli, per tal que sigui acceptable l’ofrena dels pobles, santificada per l’Esperit Sant12. Perquè el Poble de Déu és convocat i aplegat pel missatge apostòlic de l’Evangeli, de manera que, santificats tots els qui hi pertanyen per l’Esperit Sant, s’ofereixin ells mateixos «com una víctima viva, santa i agradable a Déu» (Rm 12,1). Pel ministeri dels preveres, s’acompleix el sacrifici espiritual dels cristians juntament amb el sacrifici del Crist, l’únic Mitjancer, que s’ofereix per les seves mans incruentament i sacramentalment en l’Eucaristia, en nom de tota l’Església, fins que torni el Senyor13. El ministeri dels preveres s’ordena a aquest sacrifici i en ell s’acompleix. Perquè el seu servei, que brolla del missatge evangèlic, treu la seva força i la seva eficàcia del sacrifici de Crist i malda perquè «tot el poble redimit, la congregació i societat dels sants ofereixi a Déu un sacrifici universal per mitjà del Gran Sacerdot, que s’oferí ell mateix per nosaltres en la passió, per tal que fóssim el cos d’un Cap tan excels»14.

Per tant, el fi que cerquen els preveres amb el seu ministeri i amb la seva vida és procurar la glòria de Déu Pare en Crist. Aquesta glòria consisteix en això, que els homes rebin conscientment, lliurement i amb agraïment l’obra divina acomplida en Crist, i la manifestin amb tota la seva vida. Així, doncs, els preveres, ja es lliurin a la pregària i a l’adoració, ja prediquin la paraula, o ofereixin el sacrifici eucarístic, o administrin els altres sagraments, ja es lliurin a d’altres ministeris pel bé dels homes, col·laboren a donar a Déu una glòria més gran i alhora, a guiar els homes en la vida divina. Tot això, que prové de la Pasqua del Crist, s’acomplirà amb plenitud en la vinguda gloriosa del mateix Senyor, quan hagi lliurat el Regne a Déu Pare15.

Condició dels preveres en el món

3. Els preveres, presos d’entre els homes i constituïts en pro dels homes en les coses que són de Deu, per oferir dons i sacrificis pels pecats16 viuen amb els altres homes com a germans. Així, també, el Senyor Jesús, Fill de Deu, home enviat als homes pel Pare, visqué entre nosaltres i volgué assemblar-se en tot als seus germans, llevat del pecat17. Els sants apòstols ja el van imitar; i el benaurat Pau, doctor dels gentils, «escollit per a anunciar l’evangeli de Déu» (Rm 1, 1), dóna testimoni que es feu tot per a tots, per salvar-los a tots18. Els preveres del Nou Testament, per la seva vocació i la seva ordenació, són segregats d’alguna manera dins el poble de Déu; no que en siguin separats ni d’aquest ni de cap home, sinó per tal que es lliurin totalment a l’obra per a la qual el Senyor els crida19. No podrien ser ministres de Crist, si no fossin testimonis i dispensadors d’una altra vida que nos fos la terrenal; però tampoc no podrien servir els homes, si fossin estranys a la seva vida i a les seves condicions20. El seu ministeri els exigeix molt especialment que no es conformin a aquest món21; però els demana també que visquin en aquest món, entre els homes, i com bons pastors, coneguin les seves ovelles, i cerquin fins i tot d’atreure les que no són encara d’aquesta pleta, per tal que elles, també, escoltin la veu de Crist i es faci un sol ramat i un sol Pastor22. Per tal d’assolir-ho, ajuden molt les virtuts que, ben justament, són estimades en el tracte social, com la bonesa de cor, la sinceritat, la fortalesa d’ànim i la constància, la preocupació amatent per la justícia, la delicadesa, i d’altres qualitats que recomana l’apòstol Pau en escriure: «interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi» (Fl 4, 8)23.

CAPÍTOL II

MINISTERI DELS PREVERES

I. FUNCIONS DELS PREVERES

Els preveres ministres de la paraula de Déu

4. El Poble de Déu s’aplega principalment per la paraula del Déu vivent24, que cal esperar, amb tot el dret, de llavis dels sacerdots25. Donat que ningú no pot salvar-se sense haver cregut26, els preveres, com a col·laboradors dels bisbes, tenen primerament el ministeri d’anunciar a tothom l’Evangeli de Déu27, per tal de constituir i acréixer el Poble de Déu, acomplint el manament del Senyor: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat» (Mc 16, 15)28. La Paraula de la salvació nodreix la fe en els cors dels creients, i fa néixer i créixer la comunitat dels cristians, tal com diu l’Apòstol: «La fe ve, doncs, de sentir la predicació, i la predicació és l’anunci de la paraula de Crist» (Rm 10,17). Els preveres, doncs, estan al servei de tothom, perquè cal que comuniquin a tots la veritat de l’Evangeli29 que posseeixen en el Senyor. Per tant, ja menin els homes a glorificar Déu, observant entre ells una conducta exemplar30, ja anunciïn als no creients el misteri de Crist predicant-los amb claredat, ja lliurin la catequesi cristiana i exposin la doctrina de l’Església, o be procurin de tractar els problemes actuals en la llum de Crist: el seu deure és sempre d’ensenyar, no la seva pròpia saviesa, sinó la paraula de Déu, i de convidar indistintament tothom a la conversió i a la santedat31. Però, la predicació sacerdotal, sovint difícil en les circumstàncies actuals del món, ha d’exposar la paraula de Deu no solament d’una forma general i abstracta, sinó acomodant a les circumstàncies concretes de la vida la veritat perenne de l’Evangeli, si es vol commoure més eficaçment les ànimes dels qui l’escolten.

Així, s’acompleix el ministeri de la paraula de moltes maneres, segons les necessitats diferents dels qui l’escolten i segons els carismes dels predicadors. En les regions o en els sectors no cristians, els homes són atrets a la fe i als sagraments de la salvació pel missatge evangèlic32; però, en la comunitat cristiana tenint en compte principalment aquells qui no creuen o no entenen gaire el que celebren, la proclamació de la Paraula és necessària per al ministeri dels sagraments, perquè són sagraments de la fe, que prové i es nodreix de la Paraula33. Això s’escau especialment en la litúrgia de la paraula en la celebració de la Missa, on l’anunci de la mort i resurrecció dels Senyor i la resposta del poble que escolta s’uneixen inseparablement amb l’oblació amb la qual Crist segellà en la seva sang la Nova Aliança, oblació a la qual s’uneixen els fidels amb la pregària i amb la recepció del sagrament34.

Els preveres, ministres dels sagraments i de l’Eucaristia

5. Déu, que és l’únic Sant i Santificador, va voler associar-se alguns homes com a companys i col·laboradors seus, a fi que el servissin humilment en l’obra de la santificació. Per això, Déu consagra els preveres, per mitjà del ministeri dels bisbes, per tal que, participant d’una manera especial del Sacerdoci de Crist en la celebració de les coses sagrades, actuïn com a ministres d’Aquell qui mitjançant el seu Esperit acompleix contínuament per nosaltres el seu ofici sacerdotal en la litúrgia35. Pel Baptisme, introdueixen els homes en el poble de Déu; pel sagrament de la Penitència reconcilien els pecadors amb Déu i amb l’Església; amb la unció dels malalts alleugen els sofriments d’aquests; i, sobretot, per la celebració de la Missa, ofereixen sacramentalment el Sacrifici de Crist. En l’administració de tots els sagraments, com ens diu sant Ignasi màrtir36, ja en els primers temps de l’Església els preveres s’uneixen jeràrquicament amb el bisbe i, d’aquesta manera, el fan present d’alguna manera en totes les assemblees dels fidels37.

Els altres sagraments, com també tots els ministeris eclesiàstics i les obres d’apostolat, són inserits en l’Eucaristia i a ella s’ordenen38. Perquè en la Sagrada Eucaristia hi ha tot el bé espiritual de l’Església39, és a dir, Crist en Persona, la nostra Pasqua i el pa vivent que, per la seva Carn vivificada i que vivifica per l’Esperit Sant, dóna vida als homes que, així són convidats i moguts a oferir-se ells mateixos, el seu treball i tota la creació junt amb el Crist. Per la qual cosa, l’Eucaristia se’ns mostra com a font i cimal de tota evangelització; els catecúmens hi participen progressivament, i els fidels, segellats ja pel sant Baptisme i la Confirmació, són totalment empeltats en el Cos de Crist per la recepció de l’Eucaristia.

La celebració eucarística és el centre de l’assemblea dels fidels, presidida pel prevere. Aquests ensenyen als fidels a oferir al Pare, en el sacrifici de la Missa, la Víctima divina i amb ella la seva pròpia vida; els instrueixen en l’exemple de Crist Pastor, perquè sotmetin els seus pecats amb cor adolorit a l’Església en el sagrament de la Penitència, de manera que es converteixin cada vegada més al Senyor, tot fent memòria de les seves paraules: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt. 4, 17). Els ensenyen també a participar en la celebració de la sagrada litúrgia, de manera que facin brollar en ells una pregària sincera; els menen a un esperit d’oració cada vegada més perfecte, que cal que amari tota la seva vida, d’acord amb les gràcies i les necessitats de cadascun; els inviten a l’acompliment dels deures del propi estat i introdueixen els més fervorosos a la pràctica dels consells evangèlics, de la manera més adaptada a cadascú: Ensenyen, per tant, els fidels a cantar al Senyor himnes i càntics espirituals, donant sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de Nostre Senyor Jesucrist40.

Els preveres continuen les lloances i accions de gràcies que acompleixen en la celebració de l’Eucaristia, durant les diverses hores del dia en el res de l’Ofici Diví, per mitjà del qual, preguen Déu, en nom de l’Església, per tot el poble que els ha estat confiat o, millor encara, per tot el món.

La casa d’oració, on se celebra i es guarda la Sagrada Eucaristia, on s’apleguen els fidels i on s’adora pel seu auxili i consol la presència del Fill de Déu, Salvador nostre, ofert per nosaltres en l’altar del sacrifici, cal que sigui neta i acollidora per a la pregària i les funcions sagrades41. En aquesta casa, els pastors i els fidels són convidats a respondre agraïts al do d’Aquell qui, a través de la seva Humanitat, infon contínuament la vida en els membres del seu Cos42. Procurin els preveres de conrear com cal la ciència i, sobretot, les pràctiques litúrgiques, a fi que, pel seu ministeri litúrgic, les comunitats que els han estat confiades lloïn, cada dia millor, Déu, Pare , Fill i Esperit Sant.

Els preveres, rectors del poble de Déu

6. Els preveres, acomplint al seu nivell d’autoritat l’ofici de Crist, Cap i Pastor, apleguen, en nom del bisbe, la família de Déu, com una fraternitat, animada cap a la unitat, i la condueixen a Déu Pare per Crist en l’Esperit43. Per a l’exercici d’aquest ministeri, i semblantment per a les altres funcions del prevere, és donada la potestat espiritual que, ben cert, ho és per a l’edificació44. En aquesta edificació de l’Església, cal que els preveres, seguint l’exemple del Senyor, visquin enmig de tots amb una gran humanitat. Han d’actuar no per agradar els homes45, sinó d’acord amb les exigències de la doctrina i de la vida cristiana, ensenyant-los i amonestant-los com a fills estimadíssims46, segons les paraules de l’apòstol: «insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar» (2 Tm 4, 2)47.

Per la qual cosa, pertoca als sacerdots, com a educadors de la fe, de procurar personalment, o per mitjà d’altres, que cadascun dels fidels sigui endut per l’Esperit Sant a conrear la seva pròpia vocació segons l’Evangeli, a estimar sincerament i diligentment, i a posseir la llibertat amb la qual Crist ens alliberà48. De res no serviran les cerimònies, tot i ser belles, o les associacions, encara que siguin esponeroses, si no van ordenades a formar els homes perquè arribin a la maduresa cristiana49. Els preveres els ajudaran per tal d’aconseguir-ho i a fi de poder esbrinar què cal fer o bé quina és la voluntat de Déu en els esdeveniments grans o petits. Cal ensenyar també els cristians a no viure només per a ells mateixos, sinó que, segons les exigències de la nova llei de la caritat, cadascú distribueixi entre els altres la gràcia rebuda50 i, així, acompleixin tots cristianament el seu deure dins la comunitat humana.

Tot i haver-se lliurat a tothom, als preveres se’ls ha confiat d’una manera especial els pobres i els més febles amb els quals el Senyor s’identifica51, i l’evangelització dels quals dona testimoni de l’obra messiànica52. També caldrà tenir cura, d’una manera amatent i especial, dels joves i dels esposos i pares de família. Desitgem que aquests s’apleguin en grups d’amistat per tal d’ajudar-se els uns als altres a viure mes plenament i amb més facilitat la vida cristiana, sovint difícil. Recordin els preveres que tots els religiosos, homes i dones, per tal com són la porció escollida en la casa del Senyor, i cal que tinguin una cura especial del seu progrés espiritual pel bé de tota l’Església. Atenguin finalment amb tota sol·licitud, els malalts i els agonitzants, visitant-los i donant-los conhort en el Senyor53.

Però, el deure del pastor no es limita només a la cura particular dels fidels, sinó que abasta pròpiament, també, la formació de l’autèntica comunitat cristiana. Ara bé, per arribar de veritat a l’esperit de comunitat, s’ha d’abraçar no sols l’Església local sinó també l’Església universal. La comunitat local no s’ha de limitar a tenir cura dels seus fidels, sinó que, plena del zel missioner, cal que disposi per a tots els homes el camí cap al Crist. S’adona, de la seva obligació especial envers els catecúmens i els neòfits, que cal formar progressivament en el coneixement i la pràctica de la vida cristiana.

No s’edifica cap comunitat cristiana sinó està arrelada i no té el seu eix en la celebració de la Sagrada Eucaristia54; és per aquesta, doncs, que cal començar tota la formació de l’esperit de la comunitat. L’esmentada celebració, a fi que sigui sincera i ben plena, ha de dur tant a les obres de caritat i d’ajuda entre uns i altres com a l’acció missionera i a les formes diverses del testimoniatge cristià.

A més, la comunitat eclesial acompleix, amb la caritat, amb la pregària, amb el testimoni i les obres de penitencia, una maternitat veritable envers les ànimes que cal menar al Crist. Perquè la comunitat es un instrument eficaç que assenyala o aplana el camí vers el Crist i la seva Església als qui encara no hi creuen; anima, també, els fidels, els nodreix i els enforteix per al combat espiritual.

Els preveres, en l’estructuració de la comunitat cristiana, no estan al servei de cap ideologia ni cap partit humà, sinó que, com a heralds de l’Evangeli i pastors de l’Església, es lliuren amb tot el seu treball per acréixer espiritualment el Cos de Crist.

II. RELACIONS DELS PREVERES AMB ALTRES PERSONES

Relació entre els bisbes i els preveres

7. Tots els preveres, junt amb els bisbes, participen del mateix i únic sacerdoci i ministeri de Crist, fins al punt que la mateixa unitat de consagració i de missió exigeix la seva unió jeràrquica amb l’Ordre dels bisbes55, unió que palesen plenament de vegades en la concelebració litúrgica, i que units als bisbes professen en la celebració de la comunió eucarística56. Per tant, els preveres, pel do de l’Esperit Sant que els ha estat donat en l’Ordenació, són considerats pels bisbes col·laboradors i consellers seus en el ministeri i funció d’ensenyar, santificar i pasturar el poble de Déu57. La qual cosa proclamen palesament els documents litúrgics ja des dels temps antics de l’Església, on es demana per al prevere que s’ha d’ordenar la infusió «de l’esperit de gracia i de consell, a fi que ajudi i governi el poble amb un cor pur»58, semblantment com es propagà en el desert, l’esperit de Moisès sobre les ànimes dels setanta barons prudents59, «amb la col·laboració dels quals governa fàcilment multituds innombrables en el poble»60. Així per aquesta comunió en el mateix sacerdoci i ministeri, considerin els bisbes els seus preveres com a germans i amics61, i tinguin cura ben de cor, segons les seves possibilitats, del seu bé material i, sobretot, espiritual. Perquè a ells pertoca principalment la greu responsabilitat de la santedat dels seus sacerdots62; tinguin, per tant, una cura amatent de la formació constant del seu presbiteri63. Cal que els escoltin de bon grat, que fins i tot els consultin i hi dialoguin sobre les necessitats de la tasca pastoral i del bé de la diòcesi.

I perquè això esdevingui una realitat, s’ha de constituir, d’una manera adient a les circumstàncies i necessitats del nostre temps64 i amb una estructura i unes normes que cal que el dret determini, un consell o senat65 de sacerdots, representants del presbiteri, que puguin ajudar eficaçment amb els seus consells el bisbe en el govern de la diòcesi.

Per la seva banda, els preveres considerant la plenitud del Sagrament de l’Orde amb que estan investits els bisbes, obeeixin en ells l’autoritat de Crist, Pastor suprem. Romanguin així, units al seu bisbe amb caritat sincera i amb obediència66. Aquesta obediència sacerdotal amarada de l’esperit de cooperació, es fonamenta especialment en la mateixa participació del ministeri episcopal que s’ha donat als preveres pel sagrament de l’Ordre i la missió Canònica67.

La unió dels preveres amb els bisbes és tant mes necessària en aquests temps donat que, per causes diverses, les obres apostòliques, no solament revesteixen formes diferents, sinó que, a més, cal que superin els límits de la parròquia o de la diòcesi. Cap prevere per tant, no pot acomplir com cal la seva missió aïlladament o individualment, sinó nomes aplegant les seves forces amb les dels altres preveres, sota la direcció dels qui governen l’Església.

Unió i cooperació fraterna entre els preveres

8. Els preveres, constituïts en l’orde del presbiterat mitjançant l’ordenació, estan units tots entre ells amb una íntima fraternitat sacramental. En particular, formen un sol presbiteri en la diòcesi al servei de la qual s’han adscrit sota l’autoritat del bisbe propi. Perquè, tot i lliurar-se a diverses funcions, acompleixen, però, un únic ministeri sacerdotal en favor dels homes. Tots els preveres són enviats a col·laborar en aquesta obra, ja exerceixin el ministeri parroquial o interparroquial, ja es lliurin a la investigació o a l’ensenyament, ja treballin en feines manuals, participant amb la deguda aprovació de l’Ordinari de la condició dels mateixos obrers allà on això sembli convenient; o bé, finalment, acompleixin altres tasques apostòliques o encaminades a l’apostolat. Tots van d’acord a un mateix fi: l’edificació del Cos de Crist, que avui, sobretot, exigeix molta dedicació i noves adaptacions. Per tant, és molt important que tots els preveres, diocesans o religiosos, s’ajudin els uns als altres, per a ser sempre cooperadors de la veritat68. Cadascú està unit amb els altres membres del presbiteri pels lligams especials de la caritat apostòlica, del ministeri i de la germanor: això s’expressa litúrgicament ja des de l’antigor, en ser convidats els preveres assistents a imposar les seves mans sobre el nou escollit, junt amb el bisbe ordenant, i, també, quan concelebren units en el seu cor la Sagrada Eucaristia. Cadascun dels preveres s’uneix, doncs, amb els seus germans amb el lligam de la caritat, de la pregària i d’una total cooperació, i així es palesa la unió perfecta desitjada per Crist, a fi que el món conegui que el Fill ha estat enviat pel Pare69.

Així, doncs, els grans rebin els joves com a veritables germans, que els ajudin en les primeres tasques i obres del ministeri, que maldin per comprendre’n la mentalitat, encara que sigui diferent de la seva, i que atenguin amb benvolença les seves iniciatives. Els joves, per la seva banda, respectin l’edat i l’experiència dels grans, demanin consell sobre els problemes de la cura d’ànimes i col·laborin amb ells de bon grat.

Els preveres, enduts per l’esperit fratern, no menystinguin l’hospitalitat70, practiquin la beneficència i l’assistència mútua71, tenint cura principalment dels qui estan malalts, afligits, massa afeixugats per les tasques, aïllats, exiliats de la pàtria i dels qui són perseguits72. Que s’apleguin, també, de bon grat i amb joia, per reposar, tot rumiant aquelles paraules amb les quals el Senyor convidava, ple de misericòrdia, els apòstols fatigats: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc. 6, 31). A més, cal fomentar entre els preveres una mena de vida comunitària o alguna connexió de vida, que pugui prendre formes diverses segons les necessitats personals o pastorals, a fi d’ajudar-se mútuament en el conreu de la vida espiritual i intel·lectual, de cooperar d’una manera mes adient en el ministeri, i d’alliberar-se dels perills que poden trobar-se en la solitud. Un exemple d’aquesta connexió de vida pot ser la vida en comú, allà on sigui possible; o bé participar d’una mateixa taula o, si més no, fer reunions sovint i periòdicament. Cal, també, estimar i afavorir diligentment les associacions que, amb estatuts reconeguts per l’autoritat eclesiàstica competent, es proposin de servir tot l’ordre dels preveres, mitjançant una ordenació adient i degudament aprovada de la vida i l’ajuda fraternal.

Finalment, per raó de la mateixa comunió en el sacerdoci, cal que els preveres se sentin obligats d’una manera especial envers aquells qui es troben en alguna dificultat; els han d’ajudar oportunament com a germans aconsellant-los si cal discretament. Mostrin sempre una caritat fraterna i magnanimitat amb els qui han fallat en alguna cosa, preguin Déu constantment per ells i siguin de debò, per ells, germans i amics.

Tracte dels preveres amb els laics

9. El sagrament de l’Ordre atorga als sacerdots de la Nova Aliança una funció eminent i indispensable en i per al poble de Déu, la de Pares i Doctors. No obstant això, són, amb tots els cristians, deixebles del Senyor, als quals la gràcia de la crida de Déu ha fet participar en el seu Regne73. Amb els batejats, els preveres són germans entre els germans74, ja que són membres de l’únic Cos de Crist, l’edificació del qual ha estat confiada a tots75.

Els preveres, capdavanters de la comunitat, han de procurar, doncs, de no cercar els propis interessos, sinó els de Jesucrist76, unint els seus esforços amb els dels laics cristians i comportant-se amb ells com ho feia el Mestre, que entre els homes «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mt 20, 28). Els preveres ban de reconèixer sincerament i promoure la dignitat dels laics i la seva funció pròpia en la missió de l’Església. Cal que respectin amb lleialtat la justa llibertat, a la qual tots tenen dret en la ciutat terrestre. Han d’escoltar els laics, tenir compte fraternalment dels seus desigs, admetran la seva experiència i la seva competència en els diversos dominis de l’activitat humana, a fi de poder reconèixer, plegats, els signes dels temps. Provant els esperits si són de Déu77, caldrà que descobreixin i discerneixin en la fe els carismes dels laics en totes les seves formes, dels més humils fins als mes enlairats; els reconeixeran joiosament i els desenvoluparan coratjosament. Entre els dons que hom troba abundosament en els cristians, cal esmentar principalment l’atracció que senten molts d’ells per una vida espiritual mes profunda. Semblantment, cal tenir prou confiança en els laics per a donar-los responsabilitat d’acció i, més encara, convidar-los, oportunament, a prendre ells mateixos iniciatives78.

Finalment, els sacerdots estan enmig dels laics per tal de conduir-los a tots a la unitat en l’amor, «Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres» (Rm 12, 10). Cal, doncs, que acostin les diferents mentalitats, per tal que ningú no se senti estrany en la comunitat dels cristians. Són defensors del bé comú, del qual han pres cura en nom del bisbe, i són alhora testimonis coratjosos de la veritat, a fi que els cristians no siguin pas enduts per qualsevol vent d’ensenyament79. Són responsables, principalment, dels qui han abandonat la pràctica dels sagraments, i fins i tot la fe, i no oblidaran pas d’anar cap a ells com a bons pastors.

D’acord amb les prescripcions sobre l’ecumenisme80, no oblidaran els germans que no participen amb nosaltres en la comunió total de l’Església.

Finalment, se’ls ha encomanat tots aquells qui no reconeixen Crist com el seu Salvador.

Però, per la seva banda, els cristians han de ser conscients dels seus deures envers els seus preveres, cal que els envoltin d’un amor filial per tal com són els seus pastors i els seus pares, que combreguin en les seves preocupacions, que els ajudin tant com sigui possible amb la seva pregària i la seva acció; així els preveres podran vèncer més fàcilment les dificultats i acomplir amb fruit la seva tasca81.

III. DISTRIBUCIÓ DELS PREVERES I VOCACIONS SACERDOTALS

Distribució dels preveres

10. El do espiritual que els preveres han rebut en l’ordenació els prepara no pas per a una missió limitada i petita, sinó per a una missió de salvació d’abast universal, «fins a l’extrem de la terra» (Ac 1,8); efectivament, qualsevol ministeri sacerdotal participa de les dimensions universals de la missió confiada pel Crist als apòstols. El sacerdoci de Crist, del qual participen realment, no pot pas deixar d’abastar tots els pobles i tots els temps, sense excloure’n cap raça, nació o època, tal ho prefigura ja, misteriosament la persona de Melquisedec82. Els preveres, doncs, recordaran que els cal tenir al cor la preocupació per totes les Esglésies. Per la qual cosa, els preveres de les diòcesis més riques en vocacions estaran disposats de bon grat a anar amb permís del seu Ordinari o cridant-los ell, a exercir el seu ministeri a països, missions o activitats, que es troben mancats de sacerdots.

Caldrà revisar les normes d’incardinació i d’excardinació, i tot conservant aquesta institució tan antiga, serà adaptada a les necessitats pastorals actuals. Allí on les condicions de l’apostolat ho demanessin, no sols es facilitarà la distribució convenient dels preveres, sinó també el treball pastoral peculiar segons els diversos ambients socials d’una regió, nació o arreu de la terra. Podrà ser bo crear, amb aquesta finalitat, seminaris internacionals, diòcesis particulars, prelatures personals i d’altres institucions a les quals els preveres podran incorporar-se pel bé comú de tota l’Església, segons les modalitats que cal establir en cada cas, i respectant sempre els drets dels ordinaris del lloc.

Els preveres enviats a un altre país, sobretot si no coneixen prou bé la llengua, i l’estil de vida, caldrà que hi vagin si pot ser, no individualment, sinó com els deixebles de Crist83, en grups de dos o tres, a fi que es puguin ajudar els uns als altres. També és important tenir cura en tot el que fa referència a la vida espiritual i a la salut física i psíquica. Caldrà preveure tant com sigui possible, els llocs i les condicions de treball en funció de les possibilitats personals de cadascú. És també molt important que aquells que se’n van a una altra nació aprenguin a conèixer com cal, no solament la llengua del país, sinó també els trets psicosociològics del poble; si volen servir-lo humilment, és necessari d’establir una comunió com més profunda millor, seguint l’exemple de l’apòstol Pau que podia d’ell mateix: «Jo, que no era esclau de ningú, m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. M’he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus…» (1Co 9, 19-20).

La preocupació dels preveres per les vocacions sacerdotals

11. El pastor i guardià de les nostres ànimes84, en constituir la seva Església, ha disposat que el poble escollit, adquirit amb el preu de la seva pròpia sang85, havia de tenir sempre els seus sacerdots fins a la fi del món, perquè no volia pas deixar els cristians com ovelles sense pastor86. Els apòstols van copsar aquest desig de Crist; tot escoltant el que els deia l’Esperit Sant, pensaren que tenien el deure d’escollir ministres «capaços d’ensenyar-ho també a d’altres» (2Tm 2,2). Aquest deure brolla de la mateixa missió sacerdotal, per la qual del prevere participa de la preocupació de tota l’Església d’evitar tothora, aquí a la terra, la manca d’obrers en el poble de Déu. Però, semblantment «al pilot de la nau i als passatgers… que tenen una mateixa sort»87, cal fer entendre a tot el poble cristià el seu deure de col·laborar diversament – amb la pregària constant i amb d’altres mitjans que estiguin al seu abast88 –, per tal que l’Església tingui sempre els sacerdots que necessita per acomplir la seva missió divina. Als preveres els cal, primer de tot, tenir cura de fer comprendre als cristians fins a quin punt el sacerdoci és important i necessari; ho aconseguiran amb la seva predicació i alhora amb la seva pròpia vida, que ha de ser un testimoniatge amarat d’esperit de servei i de veritable joia pasqual. I si, després de reflexionar-hi bé, jutgen alguns, joves o bé adults, capaços d’acomplir aquest gran ministeri, els ajudaran, sense estalviar esforços ni sacrificis, a preparar-s’hi com cal fins el dia que, respectant totalment la seva llibertat exterior i interior, podran ser cridats pels bisbes. Una direcció espiritual adient i seriosa els serà de molt profit per atènyer aquest fi. Els pares, els mestres i els altres educadors han de procurar que els infants i els joves siguin conscients de la sol·licitud del Senyor pel seu ramat, assabentats de les necessitats de l’Església i disposats, si el Senyor els crida, a respondre-hi generosament amb el profeta: «Aquí em tens. Envia-m’hi» (Is 6,8). Però no s’ha d’esperar que aquesta veu del Senyor que crida arribi a les orelles del futur prevere d’una manera extraordinària. Es tracta, més aviat, de discernir-la a través de signes que fan conèixer cada dia la voluntat de Déu als cristians que saben escoltar; els preveres tindran molt en compte aquests signes89.

S’aconsella, doncs, als preveres de participar en les obres diocesanes o nacionals de vocacions90. Les predicacions, les catequesis, les revistes, cal que donin una informació precisa de les necessitats de l’Església local i universal, que il·luminin els sentit i la grandesa del ministeri sacerdotal, que mostrin que s’hi troben treballs i joies, i que diguin sobretot que és el mitjà de donar a Crist, tal com ho ensenyen els Pares, un testimoniatge molt gran d’amor91.

CAPÍTOL III

LA VIDA DELS PREVERES

I. VOCACIÓ DELS PREVERES A LA PERFECCIÓ

12. Els preveres són ministres de Crist Cap per a enlairar i edificar tot el seu Cos, l’Església, com a col·laboradors de l’ordre episcopal; i amb aquest fi, el sagrament de l’Ordre els configura amb Crist Sacerdot. És ben cert que per la consagració del baptisme han rebut, com tots els cristians, el signe i el do d’una vocació i d’una gràcia que comporten la possibilitat i l’exigència de tendir, malgrat la feblesa humana92, i a la perfecció de que parla el Senyor: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5, 48). Però els sacerdots estan obligats amb Deu d’una manera nova a fi de ser els instruments vius de Crist, Sacerdot etern, capaços de continuar al llarg dels temps l’acció admirable per la qual, amb el seu poder sobirà, ha restaurat tota la comunitat humana93. Ocupant d’aleshores ençà, i a la seva manera, el lloc de Crist en persona, tot sacerdot és, a causa d’això, posseïdor d’una gràcia particular; aquesta permet de tendir cap a la perfecció d’Aquell el qual representa, mitjançant el servei als homes que li han estat confiats, i a tot el poble de Déu; és també per mitjà d’aquesta gràcia que la seva feblesa d’home carnal és guarida per la santedat d’Aquell qui ha esdevingut per nosaltres el gran Pontífex «sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors» (He 7,26).

El Crist, a qui el Pare ha santificat (això és, ha consagrat) i enviat al món94, «s’ha entregat a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de tota maldat, purificar-nos i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé» (Tt 2, 14), i, així, passant pel sofriment, ha entrat a la seva glòria95. Semblantment, els preveres, consagrats per la unció de l’Esperit Sant i enviats pel Crist, fan morir en ells les obres del cos per tal de lliurar-se del tot al servei dels homes. Aquesta és la santedat que els dóna Crist i mitjançant la qual s’acosten a l’Home perfecte96.

Així, doncs, en exercir el ministeri d’esperit i de justícia97, s’arrelen en la vida espiritual, si acullen l’Esperit de Crist que els dóna la vida i els condueix. Els actes litúrgics de cada dia, tot el seu ministeri, acomplert en comunió amb el bisbe i els preveres, els ordena la seva vida cap a la perfecció. A més, la santedat dels preveres contribueix poderosament al compliment fructuós del propi ministeri; la gràcia de Déu, ben cert, pot acomplir l’obra de la salvació servint-se fins i tot de ministres indignes, però, ordinàriament, Deu prefereix manifestar els seus fets mes grans mitjançant els homes que acullen l’impuls i el guiatge de l’Esperit Sant, homes que, per la seva íntima unió amb Crist i la santedat de la seva vida, han esdevingut capaços de dir amb l’Apòstol: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2, 20).

Per això, el sant Concili, a fi d’atènyer el seu fi pastoral de renovació interior de l’Església, la difusió de l’Evangeli pertot arreu i el diàleg amb el món d’avui, recorda constantment a tots els sacerdots que, amb l’ajut dels mitjans adequats que l’Església els proposa98 s’han d’esforçar a viure cada dia més una santedat que els farà instruments cada vegada més aptes al servei del poble de Deu.

L’exercici de la triple funció sacerdotal exigeix i afavoreix alhora la santedat

13. L’exercici sincer, incansable, de les seves funcions en l’Esperit de Crist els és als preveres, el mitjà autèntic per a arribar a la santedat.

Ministres de la paraula de Déu, la llegeixen i l’escolten tots els dies per ensenyar-la als altres; si, alhora, tenen cura d’acollir-la en ells mateixos, esdevindran deixebles del Senyor cada vegada més perfectes, segons la paraula de l’apòstol Pau a Timoteu:«Posa-hi tot l’interès, no te’n despreocupis; que tothom vegi com progresses. Vetlla sobre tu mateix i sobre allò que ensenyes. Persevera-hi. Fent-ho així, et salvaràs a tu mateix i salvaràs els qui t’escolten» (1Tm 4, 15-16). Cercant el mitjà més adient per transmetre als altres allò que han contemplat99, gustaran mes profundament «les insondables riqueses de Crist» (Ef 3, 8) i la multiforme saviesa de Deu100. Convençuts que només el Senyor obre els cors101 i que la seva superioritat ve del poder de Déu i no pas d’ells102, trobaran en el mateix fet de transmetre la paraula una unió mes íntima amb Crist Doctor, sota el guiatge del seu Esperit. Unint-se així al Crist, participen en la caritat de Déu, el misteri del qual, amagat des de tots els segles103, ha estat revelat en Crist.

Ministres de la litúrgia, principalment en el sacrifici de la Missa, els preveres hi representen molt especialment el Crist en persona que s’ha ofert com a víctima per santificar els homes; d’aleshores ençà, són convidats a imitar el que acompleixen: celebrant el misteri de la mort del Senyor, cal que procurin mortificar els seus membres, guardant-se de vicis i de tota mena de concupiscències104. L’obra de la nostra Redempció s’acompleix en el misteri del sacrifici eucarístic, on els sacerdots acompleixen la seva funció principal105. Per la qual cosa, se’ls recomana vivament de celebrar la Missa tots els dies; encara que els cristians no puguin ser-hi presents, és un acte de Crist i de l’Església106. Unint-se a l’acció de Crist Sacerdot, els preveres s’ofereixen cada dia totalment a Déu; nodrint-se amb el Cos de Crist, participen des del més profund d’ells mateixos a l’amor d’Aquell qui es lliura als cristians com a menjar. A més, en l’administració dels sagraments, els preveres s’uneixen a la intenció i a la caritat de Crist. Ho realitzen molt especialment, mostrant-se tothora disposats i sempre a punt d’administrar el sagrament de la penitència quan els cristians els el demanen raonablement. En l’ofici diví, donen la seva veu a l’Església, que prega constantment en nom de tota la humanitat, en unió amb Crist «que viu per sempre intercedint a favor d’ells» (He 7, 25).

Guies i pastors del poble de Déu, es mouen per la caritat del Bon Pastor a donar la seva vida per les seves ovelles107, disposats a arribar al sacrifici suprem, semblantment als sacerdots que, fins i tot en els nostres dies, no han dubtat pas a lliurar la seva vida. Educadors dels cristians en la fe, tenint ells mateixos «plena llibertat d’entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús» (He 10, 19), s’acosten a Déu «amb cor sincer i fe plena» (He 10, 22); tenen una esperança ferma pels seus cristians108, a fi que, consolats per Déu, puguin ells mateixos consolar els qui es troben en qualsevol aflicció109. Caps de la comunitat, practiquen l’ascesi pròpia dels pastors d’animes: rebutjar els seus avantatges personals, no cercar el propi profit, sinó el de la majoria, perquè se salvin110, progressar constantment en l’acompliment mes acurat de la tasca pastoral, estar disposats, si cal, a comprometre’s en els nous camins pastorals sota el guiatge de l’Esperit d’amor que bufa allà on vol111.

Unitat i harmonia de la vida dels preveres

14. En el nostre món, cal afrontar tantes tasques, es tan gran la diversitat de problemes que ens afeixuguen – i reclamen sovint una solució urgent –, que hi ha el perill d’abocar-nos en la dispersió. Els preveres estan compromesos en moltes obligacions de la seva funció, són desbordats i fins s’escau de preguntar-se, no sense angoixa, com unificar la seva vida interior i les exigències de l’acció exterior. Aquesta unitat de vida no pot acomplir-se ni per mitja d’una organització purament exterior de les tasques del ministeri ni per la sola practica dels exercicis de pietat, encara que hi contribueixen en gran manera. El que farà possible als preveres d’assolir-la es seguir, en l’exercici del seu ministeri, l’exemple de Crist Senyor, l’aliment del qual era fer la voluntat del qui el va enviar i dur a terme la seva obra112.

Perquè, veritablement, Crist, que fa sempre en el món, per mitjà de l’Església, la voluntat del Pare, continua obrant a través dels seus ministres. Per tant, ell és sempre la font i el principi de la unitat de la seva vida. Els preveres acompliran, doncs, aquesta unitat de vida, unint-se al Crist en la recerca de la voluntat del Pare i en el lliurament d’ells mateixos pel ramat que els ha estat confiat113. Si menen, així, la mateixa vida del Bon Pastor, trobaran en l’acompliment de la caritat pastoral el vincle de la perfecció sacerdotal que unificarà la seva vida i la seva acció. Però, aquesta caritat pastoral114 brolla principalment del Sacrifici eucarístic; aquest és, doncs, el centre i l’arrel de tota la vida del prevere, l’esperit sacerdotal del qual malda per interioritzar el que s’acompleix en l’altar del sacrifici. Això no és possible, si els sacerdots no s’endinsen per la pregària més i més profundament en el misteri de Crist.

Però la verificació concreta d’aquesta unitat de vida no pot acomplir-se sinó per una reflexió de totes les activitats, a fi de discernir quina es la voluntat de Déu115, això és, a fi de saber fins on aquestes activitats són conformes a la missió evangèlica de l’Església. Perquè la fidelitat a Crist és inseparable de la fidelitat a l’Església. La caritat pastoral exigeix, doncs, als preveres, per si no volen córrer en va116, un treball viscut en comunió amb els bisbes i els altres germans en el sacerdoci. Aquest és pels preveres, el mitjà de trobar en la unitat mateixa de la missió de l’Església, la unitat de la seva pròpia vida. Així, s’uneixen al seu Senyor, i per ell, al Pare en l’Esperit Sant; així, podran sentir-se plens de consol, exuberants de joia117.

II. EXIGÈNCIES ESPIRITUALS ESPECIALS DE LA VIDA DELS PREVERES

Humilitat i obediència

15. Entre les qualitats mes indispensables per al ministeri dels preveres, cal esmentar la disponibilitat interior que els fa recercar no pas el propi voler sinó la voluntat d’Aquell qui els ha enviat118. Perquè l’obra divina, a la qual els preveres han ha estat cridats per l’Esperit Sant119, sobrepassa totes fes forces, tota la saviesa de l’home: «per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món» (1Co 1, 27). El veritable ministre de Crist és, doncs, un home conscient de la seva feblesa, treballant en a humilitat, acceptant tot el que és agradable al Senyor120; obligat, per dir-ho d’alguna manera, per l’Esperit121, es deixa dur en tot per la voluntat d’Aquell que vol que tots els homes se salvin. Aquesta voluntat, la sap descobrir i s’hi lliura al llarg de la vida de cada dia, perquè serveix humilment tots aquells qui li han estat confiats per Deu, en la funció rebuda i els diversos esdeveniments de l’existència.

Però, essent el ministeri sacerdotal el ministeri de l’Església, no pot acomplir-se sinó en la comunió jeràrquica de tot el Cos. Així, doncs, la caritat pastoral empeny els preveres, en nom d’aquesta comunió, a consagrar la seva voluntat pròpia, mitjançant l’obediència, al servei de Déu i dels seus germans, a acollir i acomplir amb esperit de fe les ordres i els consells del Papa, del seu bisbe i dels altres superiors, a lliurar-se de bon grat, i fins a lliurar-se ells mateixos122, en totes les funcions que els han estat confiades, per molt humils i pobres que puguin ser. Així, conserven i reforcen la unitat indispensable amb els seus germans en el ministeri, principalment amb aquells qui el Senyor ha constituït caps visibles de la seva Església; així, col·laboren en l’edificació del Cos de Crist, que realitza el seu creixement amb «tota mena de juntures»123. Aquesta obediència porta a una més gran maduresa per viure la llibertat dels fills de Deu: enduts per la caritat i la preocupació del bé més gran de l’Església en una recerca ben conscient d’uns camins nous d’acompliment de la seva tasca, els preveres son semblantment llançats per les exigències de l’obediència a exposar confiadament les seves iniciatives i a insistir sobre les necessitats del ramat que els ha estat confiat, tot restant disposats a sotmetre’s sempre al judici d’aquells qui són, en l’Església de Déu, els primers responsables.

Aquesta humilitat, aquesta obediència voluntària i responsable modelen els preveres a imatge de Crist; tenen en ells els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: «que es va fer no res: prengué la condició d’esclau (…)  es féu obedient fins a la mort» (Fl 2 , 7.8); és per aquesta obediència que ha vençut i rescatat la desobediència d’Adam, tal com ens diu l’Apòstol: «Així com per la desobediència d’un de sol tots han esdevingut pecadors, també per l’obediència d’un de sol tots seran fets justos» (Rm 5, 1 9).

Cal escollir el celibat i considerar-lo com una gràcia

16. La pràctica de la continència perfecta i perpetua per causa del Regne dels cels ha estat recomanada per Crist Senyor124; en el transcurs dels segles, i fins en els nostres dies, molts cristians l’han acceptada joiosament i l’han practicada perfectament. L’Església l’ha tinguda en molta estimació, sobretot per a la vida sacerdotal. És signe, i estímul alhora, de la caritat pastoral; és una font especial de fecunditat espiritual en el món125. Però certament, no és pas exigida per la naturalesa del sacerdoci, com ho demostra la pràctica de l’Església primitiva126 i la tradició de les Esglésies orientals. Aquestes tenen preveres que escolliren, pel do de la gràcia, servar el celibat – la qual cosa fan tots els bisbes –, però també n’hi ha que són casats, el mèrit dels quals és gran; tot recomanant el celibat eclesiàstic, aquest sant Concili no vol pas modificar la disciplina diferent que vigeix legítimament a les Esglésies orientals; exhorta, amb tot el cor, els homes casats que han estat ordenats preveres a perseverar en la seva santa vocació i en la donació total i generosa de la seva vida al ramat que els ha estat confiat127.

Tanmateix el celibat s’avé molt amb el sacerdoci. La missió del sacerdot és consagrar-se tot ell al servei de la humanitat nova que Crist, vencedor de la mort, dóna a llum pel seu Esperit en el món, i que té el seu origen no pas «en la sang, ni d’un desig carnal, ni d’un voler humà, sinó de Déu mateix» (Jn 1, 13). En servar la virginitat o el celibat per causa del Regne dels cels128, els preveres es consagren a Crist d’una manera nova i privilegiada, els és més fàcil d’acostar-se-li sense que el seu cor sigui dividit129, són mes lliures per a donar-se, en ell i per ell, al servei de Déu i dels homes, més disponibles per a servir el Regne i l’obra de la regeneració sobrenatural, més capaços d’acollir plenament la paternitat en Crist. Així, donen testimoni davant els homes que ells volen consagrar-se sense estar dividits en la tasca que els ha estat confiada: esposar els cristians a un sol espòs per presentar-los a Crist com una verge pura130; recorden les noces misterioses volgudes per Déu que es manifestaran plenament en els temps futurs: les de l’Església amb l’únic Espòs, Crist131. Finalment, esdevenen el signe vivent del món futur, ja present per la fe i la caritat, on els fills de la resurrecció no prenen muller o marit132.

El celibat, doncs, per les raons esmentades, fonamentades en el misteri de Crist i de la seva missió, ha estat primerament recomanat als sacerdots, i imposat desprès per una llei en l’Església llatina a tots aquells qui es presenten a les ordres sagrades. El sant Concili aprova i confirma novament aquesta legislació pel que fa als candidats al presbiterat. Confiant en l’Esperit està convençut que el Pare atorga generosament el do del celibat, tan adient al sacerdoci del Nou Testament, mentre sigui humilment i constant demanat per aquells als quals el sagrament de l’ordre els fa participar en el sacerdoci de Crist: i més encara, si és demanat per tota l’Església. El sant Concili s’adreça també als preveres que han confiat en la gràcia de Déu i han acollit lliurement i voluntària el celibat, tot seguint l’exemple de Crist: que l’abracin generosament i ben de cor, que perseverin fidelment en el seu estat, que reconeguin la grandesa del do que el Pare els ha fet i que el Senyor exalta tan palesament133, que contemplin els grans misteris significats i realitzats pel seu celibat. Es cert que hi ha en el nostre món molts homes que declaren impossible la continència perfecta: però això és una altra raó per els preveres demanin humilment i amb perseverança, junt amb tota l’Església, la gràcia de la fidelitat, que mai no es refusada als qui la demanen. Facin ús també dels mitjans naturals i sobrenaturals que són a l’abast de tothom. Les regles aprovades per l’experiència de l’Església, principalment les de l’ascesi, no són pas menys necessàries en el món d’avui: que els preveres les sàpiguen observar. Així, doncs, el sant Concili convida, no solament els sacerdots, sinó tots els cristians, a estimar aquest do preciós del celibat sacerdotal, a demanar a Déu que sempre el concedeixi abundosament a la seva Església.

Actitud respecte al món i els bens terrenals. Pobresa voluntària

17. La vida d’amistat i de germanor dels preveres entre ells i amb els altres homes permet d’aprendre a conrear els valors humans i a considerar les coses creades com a dons de Déu. Vivint en el món, cal advertir, no obstant això, que segons la paraula del nostre Senyor i Mestre, no són del món134. Usant, doncs, d’aquest món, com si no en fruïssin135, assoliran la llibertat que els deslliurarà de totes les preocupacions desordenades, i els disposarà per tal d’acollir la veu de Déu que els parla en la vida quotidiana. Aquesta llibertat i aquest acolliment acreixen el sentit espiritual, que els fa trobar l’actitud justa respecte al món i les activitats terrenals. Actitud essencial per al prevere, perquè la missió de l’Església s’acompleix en el cor del món, i les coses creades són necessàries per al progrès personal del home. Cal, doncs, que els preveres agraeixin al Pare celestial tot el que els ha donat; a fi de menar, com s’escau, la seva existència. Però, cal també que la llum de la fe els ajudi a discernir tots els esdeveniments que trobin al seu camí; així podran fer ús dels seus bens d’una manera justa segons la voluntat de Déu, i podran rebutjar tot el que els sigui obstacle en la seva missió.

Perquè el Senyor és per als sacerdots la seva «porció» i el seu «heretatge» (Nm 18, 20), tant que no han de fer ús de les coses terrenals com no sigui per allò que ha estat permès per la doctrina de Crist Senyor i els preceptes de l’Església.

Pel que fa als bens eclesiàstics pròpiament dits, els sacerdots els administraran d’acord amb la seva naturalesa i segons les lleis eclesiàstiques, i en tant que sigui possible amb l’ajuda de laics competents. Aquests bens seran sempre esmerçats en els fins que justifiquen l’existència de bens temporals a l’Església, això és, a organitzar el culte diví, assegurar a la clerecia un nivell de vida suficient i acomplir les obres d’apostolat i de caritat, principalment a favor dels indigents136. Pel que fa als bens que adquireixen en ocasió de l’exercici d’una funció eclesiàstica, llevat el que estableixen les legislacions particulars137, tant els preveres com els bisbes, els esmerçaran, primer de tot, a assegurar-se un nivell de vida com cal i acomplir els deures del seu estat; el que en restara, ho esmerçaran ben de cor en el servei de l’Església o en obres de caritat. Per tant, una funció d’Església no ha d’esdevenir una activitat lucrativa; els guanys que n’obtinguin no seran pas esmerçats a augmentar el seu patrimoni138. Per això, els sacerdots, lluny de fixar el seu cor en la riquesa139, evitaran tota mena d’ambició i rebutjaran curosament tot el que tingui una aparença comercial.

Més encara són convidats a abraçar la pobresa voluntària que palesara més la seva semblança amb Crist i els farà més disponibles per a acomplir el sant ministeri. Crist ha esdevingut pobre per nosaltres, ell que era ric, a fi que ens enriquim amb la seva pobresa140. Els apòstols, per la seva banda palesaren, amb el seu exemple, que cal donar gratuïtament el que ha estat atorgat gratuïtament141, i saberen acostumar-se a l’abundància com a les privacions142. Una certa comunitat de bens materials, semblantment a la comunitat de bens lloada en la història de l’Església primitiva143, és un camí excel·lent per a facilitar la caritat pastoral; és un estil de vida que fa possible als preveres de practicar l’esperit de pobresa aconsellat per Crist.

Així, doncs, que els preveres i els bisbes es deixin dur per l’Esperit que ha consagrat el Salvador per la unció i l’ha enviat per anunciar el missatge joiós als desventurats144; que evitin tot el que podria, d’una manera o d’una altra, allunyar els pobres; que rebutgin, més encara que els altres deixebles de Crist tota aparença de vanitat en allò que els pertany. Que disposin la seva casa de manera que no sembli inaccessible a ningú, i que mai, fins els mes humils, no s’avergonyeixin d’anar-hi.

III. MITJANS AL SERVEI DE LA VIDA DELS PREVERES

Mitjans per al desenvolupament de la vida espiritual

18. Per viure íntimament la seva unió amb Crist en totes les circumstàncies de la vida, els preveres disposen, ultra l’exercici conscient del seu ministeri, d’un cert nombre de mitjans, generals o particulars, antics o nous: l’Esperit Sant no ha deixat mai de suscitar-ne en el poble de Déu, i l’Església, sol·lícita de la santificació dels seu membres, els ha recomanat i fins, a vegades, n’ha imposat l’ús145. D’entre aquests mitjans per a desenvolupar la vida espiritual, els primers són els actes mitjançant els quals els cristians es nodreixen amb la Paraula de Déu a les dues taules de la sagrada Escriptura i de l’Eucaristia146; ningú no ignora la importància que té per a la santificació dels preveres de sovintejar-les assíduament.

Ministres de la gràcia sacramental s’uneixen íntimament al Crist, Salvador i Pastor, quan reben amb fruit els sagraments, especialment la confessió sacramental sovintejada: preparada per l’examen de consciència diari, és un ajut de molt de valor per a la conversió indispensable del cor a l’amor del Pare de les misericòrdies. En la llum de la seva fe, nodrida amb la Bíblia, poden recercar atentament els senyals de Déu i les crides de la seva gràcia en la diversitat dels esdeveniments de l’existència; així, són cada vegada mes dòcils a la missió que han assumit en l’Esperit Sant. Troben sempre un model meravellós d’aquesta docilitat en la benaurada Verge Maria: sota el guiatge de l’Esperit Sant, es lliura totalment al misteri de la redempció de la humanitat147; Mare del Gran Sacerdot etern, Reina dels Apòstols, puntal del seu ministeri, cal que els preveres li tinguin una devoció filial, la venerin i l’estimin.

A fi d’acomplir fidelment el seu ministeri, cal que els plagui de parlar cada dia amb Crist Senyor en la visita i en el culte personal de la sagrada Eucaristia; estimin el temps de recés i la direcció espiritual. Molts mitjans, sobretot els mètodes d’oració aprovats i les diverses formes de pregària que hagin escollit lliurement, fan possible als preveres de buscar el veritable esperit d’adoració i demanar-lo a Déu, pel qual esperit s’uniran, amb el poble que els ha estat confiat, a Crist Mitjancer de la Nova Aliança; aleshores com a fills adoptius, podran clamar: «Abba, Pare!» (Rm 8, 15).

Estudi o cncia pastoral

19. A l’ordenació, el bisbe convida els preveres a «donar proves de maduresa amb la seva ciència», que el seu «ensenyament sigui un remei espiritual per al poble de Deu»148. Aquesta ciència del ministre sagrat ha de ser també sagrada; brollant d’una font sagrada, persegueix un fi semblantment sagrat. Pouada principalment en la lectura i la meditació de la Bíblia149, troba també un nodriment saborós en l’estudi dels Pares, dels Doctors de l’Església i d’altres testimonis de la Tradició. A més, i per tal de respondre d’una manera mes encertada a les qüestions plantejades pels homes dels nostre temps, cal que els preveres coneguin a bastament els documents del magisteri, sobretot els dels Concilis, i els dels Papes, i que sàpiguen consultar els millors autors teològics la ciència dels quals és reconeguda.

Donat que actualment la cultura humana i fins les ciències sagrades progressen amb un ritme cada cop més creixent, els sacerdots són cridats a perfeccionar els seus coneixements religiosos i humans d’una manera adaptada i ininterrompuda; aquesta serà la seva millor preparació per al diàleg amb els seus contemporanis.

Per tal de facilitar als preveres la tasca del seu estudi i el coneixement dels mètodes d’evangelització i d’apostolat es farà tot el que calgui per posar al seu abast tot allò que hagin de menester: s’organitzaran segons les circumstàncies locals sessions o congressos, es fundaran centres d’estudis pastorals, es crearan biblioteques, es confiarà a homes competents l’organització dels estudis. Els bisbes, també, cadascú pel seu compte o bé plegats hauran de cercar el mitjà més adient per tal de donar als preveres en moments determinats, principalment alguns anys desprès de la seva ordenació150 la possibilitat d’assistir a un curs, mitjançant el qual puguin perfeccionar els seus coneixements pastorals i teològics, apuntalar la seva vida espiritual i compartir amb els sens germans les seves experiències apostòliques151. Semblantment, es farà ús d’altres mitjans adients, per tal d’ajudar especialment els qui van a una altra diòcesi o a un altre país.

Finalment, els bisbes procuraran que alguns es lliurin a un estudi mes aprofundit de les ciències sagrades; efectivament, cal que no manquin professors capaços de formar els clergues, d’ajudar els altres sacerdots i els cristians a adquirir els coneixements que necessitin, d’encoratjar el progrès sa de les ciències sagrades que és totalment indispensable a l’Església.

Cal remunerar justament els preveres

20. Els preveres consagrin la seva vida al servei de Deu acomplint la funció que els ha estat encomanada; mereixen, doncs, ser remunerats justament, «el qui treballa, bé es mereix el seu jornal» (Lc 10, 7), «el Senyor ha disposat que els qui anuncien l’evangeli visquin de l’evangeli» (1Co 9, 14). Allí on no es possible assegurar aquesta justa remuneració, s’ha de fer el que calgui per assegurar als preveres un nivell de vida suficient i digne; això és un deure per als fidels, perquè es a ells que els preveres consagren la seva activitat. Els bisbes han de recordar als cristians aquest deure; cal que vetllin cadascú a la seva diòcesi 0, – millor encara, aplegant-se algunes en un mateix territori – per establir normes que, assegurin, com cal, una vida convenient als qui acompleixen o han acomplert alguna funció al servei del poble de Déu. La remuneració que pertoca a cadascú s’adirà a la naturalesa de la funció exercida i a les circumstàncies de temps i de lloc, però serà fonamentalment la mateixa per a tots , els qui es troben en les mateixes circumstàncies; caldrà adaptar-la a les condicions existents; a més, els farà possible els mitjans, no solament d’assegurar com cal la remuneració dels qui són al seu servei, sinó també d’ajudar els indigents, perquè aquest ministeri d’ajudar els pobres ha estat sempre estimat a l’Església des dels seus començaments. Finalment, caldrà que aquesta remuneració permeti als preveres de fer ·vacances cada any, durant un temps suficient, cosa de que tenen necessitat: cal que els bisbes procurin assegurar aquest temps de vacances dels preveres.

Cal donar una importància molt gran a la funció acomplida pets ministres sagrats. Per això s’ha de deixar de banda el sistema dels «beneficis» o, si més no, reformar-lo de manera que l’aspecte beneficial, això és el dret als pagaments de la dotació de la funció, sigui secundari. El dret donarà, doncs; la prioritat a la funció eclesiàstica, designació que s’aplicarà d’ara endavant a tot càrrec estable exercit per a un fi espiritual.

Cal establir fons comuns de bens i organitzar unes assegurances pels preveres

21. Cal tenir tothora present l’exemple del creients de l’Església primitiva de Jerusalem: «tot estava al servei de tots» (Ac 4, 32), i «era distribuït segons les necessitats de cadascú» (Ac 4, 35). És molt convenient de tenir, almenys als països on el clergat depèn totalment, o quasi, de les ofrenes dels cristians, una institució diocesana que aplegui els diners oferts amb aquest fi; serà administrada pel bisbe assistit dels sacerdots delegats i, on pugui ser útil, de laics competents en afers econòmics. Semblantment, és desitjable, a més, que hi hagi a cada diòcesi, o a cada país un fons comú a fi que els bisbes puguin acomplir d’altres obligacions envers les persones que hi ha al servei de l’Església i subvencionar les diverses necessitats de la diòcesi; aquest fons cal, a mes, que faci possible a les diòcesis més riques d’ajudar les mes pobres, perquè el que sobra a uns proveeixi la indigència dels altres152. Caldrà alimentar els fons esmentats amb les aportacions dels cristians principalment però també amb altres subvencions que el dret haurà de precisar.

A més, als païs0s on encara no hi ha correctament organitzades les Assegurances socials a favor de la clerecia, les Conferències episcopals, tenint tothora presents les lleis eclesiàstiques i civils, conservaran el que ja existeix (sigui organismes diocesans – eventualment federats entre si –, sigui organismes interdiocesans, sigui una associació establerta per al conjunt d’un territori), a fi d’organitzar, sota la vigilància de la jerarquia, una previsió i una assistència mèdica satisfactòries i, també, el degut manteniment dels preveres en cas de malaltia, d’invalidesa o de vellesa. Els sacerdots mantindran l’organisme així establert amb un esperit de solidaritat amb els seus germans, participant d’aquesta manera en la seva prova153. Alhora, s’adonaran que son alliberats de la preocupació del futur, i, per tant, practicaran mes fàcilment la pobresa amb un coratge evangèlic més gran i es lliuraran totalment a la salvació de les ànimes. Finalment, els responsables procuraran que els diversos organismes nacionals estiguin lligats entre si, i això els farà possible una solidesa i una propagació mes grans. .

CONCLUSIÓ I EXHORTACIÓ

22. Conscient de les joies de la vida sacerdotal, el sant Concili no ignora pas les dificultats que aclaparen els preveres en les condicions de la vida actual. Coneix la transformació, de la situació econòmica i social i fins els costums; està també assabentat del trasbals de la jerarquia de valors en el judici dels homes. En aquestes condicions els ministres de l’Església, i fins de vegades els cristians, se senten com estranys en el món. Es demanen angoixosament quins mitjans, quines paraules han d’emprar per a comunicar-se amb ell. Obstacles nous a la vida de fe, esterilitat aparent de la tasca acomplerta, la prova feixuga de la solitud, tot això porta el risc de conduir-los al descoratjament.

Però, aquest món, tal com és avui, confiat a l’amor i al ministeri dels pastors de l’Església, Deu l’ha estimat tant, que va donar el seu Fill unigènit154. Efectivament, aquest món, amb tot el pes del seu pecat però també amb la riquesa de les seves possibilitats, ofereix a l’Església les pedres vives155, que formen part de l’edifici per a esdevenir mansió de Déu en l’Esperit156. El mateix Esperit Sant empeny l’Església a fressar camins nous per tal d’anar al davant del món d’avui; i suggereix i encoratja les adaptacions convenients del ministeri sacerdotal.

Que els preveres ho tinguin sempre present: mai no estan sols en la seva acció, es recolzen en la força de Déu Totpoderós; que la seva fe en Crist, que els ha cridat a participar del seu Sacerdoci, els ajudi a lliurar-se ben confiadament al seu ministeri assabentats que Déu és prou poderós per a augmentar en ells la seva caritat157. Que tampoc no oblidin que tenen com a companys els seus germans en el sacerdoci i, encara més, els cristians de tot el món. Tots els preveres treballin plegats per dur a terme el pla de la salvació, el misteri de Crist amagat des de tots els segles en Deu158, el qual s’acompleix de mica en mica mitjançant l’esforç coordinat dels diversos ministeris, a fi d’edificar el Cos de Crist fins que assoleixi la seva plena mesura. Totaixò, ben cert, es amagat amb el Crist en Déu159, i la fe, sobretot, és la que pot adonar-se’n. És en la fe que cal que caminin els guies del poble de Déu seguint sempre l’exemple d’Abraham, l’home fidel, el qual, «Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n’anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava» (He 11, 8). Veritablement, el dispensador dels misteris de Déu s’assembla al sembrador, del qual digué el Senyor: «tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com» (Mc 4, 27).

A més, si el Senyor Jesús ha dit: «tingueu confiança: jo he vençut el món» (Jn 16, 33), no obstant això, no ha pas promès a l’Església la victòria total aquí, a la terra. Allò que curulla de joia aquest sant Concili es veure la terra, sembrada amb la llavor de l’Evangeli, fruita en els nostres temps en força indrets, sota el guiatge de l’Esperit del Senyor, que omple l’univers i fa néixer en el cor de tants de sacerdots i cristians un esperit veritablement missioner. Per tot això, amb tot el seu amor, el sant Concili regracia els preveres de tot el món. I «que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o entendre. Glòria a ell en l’Església i en Jesucrist» (Ef 3, 20-21).

Totes i cadascuna de les coses d’aquest Decret van ser de plaents als Pares del Sacre Concili. I Nos, amb la Apostòlica autoritat conferida per Crist, juntament amb els Venerables Pares, en l’Esperit Sant, les aprovem, decretem i establim i manem que, decretades sinodalment, siguin promulgades per a glòria de Déu.

Roma, a Sant Pere, dia 7 de desembre de 1965.

Jo, PAU, Bisbe de l’Església Catòlica

1 Conc. Vat. II, Const. Sacrosanctum Concilium, sobre la Sagrada Litúrgia, AAS 56 (1964), p. 97 ss.; Const. dogm. Lumen Gentium: AAS 57 (1965), p. 5 ss.; Decr. Christus Dominus, sobre la funció pastoral dels bisbes en l’Església, 28/10/1965; Decr. Optatum totius, sobre la formació sacerdotal, 28/10/1965.

2 Cf. Mt 3, 16; Lc 4, 18; Ac 4, 27; 10, 38.

3 Cf. 1 Pe 2, 5 y 9.

4 Cf. 1 Pe 3, 15.

5 Cf. Ap 19, 10; Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, n. 35: AAS 57 (1965), pp. 40-41.

6 Conc. Trid. Sess. 23, cap. 1 i can. 1: Dz. 957, 7, 961 (1764 y 1771).

7 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, n. 18: AAS 57 (1965), pp. 14-15.

8 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, n. 28: AAS 57 (1965), pp. 33-36.

9 Cf. Ibíd.

10 Cf. Pontif. Romanum, «Sobre l’ordenació dels preveres», prefaci. Paraules que es troben ja en el Sacramentario Veronensi, ed. L. C. Mohlberg, Roma, 1957, p. 9; també en el Libro Sacramentorum Romanae Ecclesiae, ed. L. C. Mohlberg, Roma, 1960, p. 25; al Missale Francorum, ed. L. C. Mohlberg, Roma, 1957, p. 9; al Pontif. Romano Germánico, ed. Vogel-Elze, Citta del Vaticano, 1963, vol. I, p. 34.

11 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen Gentium, n. 10: AAS 57 (1965), pp. 14-15.

12 Cf. Rm 15, 16 gr.

13 Cf. 1 Co 11, 26.

14 S. Augustí, De civitate Dei, 10, 6: PL 41, 284.

15 Cf 1Co 15, 24.

16 Cf. He 5, 1.

17 Cf He 2, 17; 4, 15.

18 Cf. 1C 9, 19-23 Vg.

19 Cf. Ac 18, 2.

20 Cf. PAU VI, Encl. Ecclesiam suam, 6 d’agost 1964: AAS 56 (1964) pp. 627 i 688: «Aquest zel de perfeccionament espiritual i moral es veu estimulat, fins exteriorment, per les condicions en què es desenvolupa la vida de l’Església. No pot romandre immòbil i indiferent davant els canvis del món que l’envolta. Aquests canvis influeixen de mil maneres en ella i li imposen el seu pas i les seves condicions. Es ben clar que l’Església no està separada del món, sinó que viu en ell. Per això, els membres de l’Església senten la seva influència, respiren la seva cultura, accepten les seves lleis, aprenen els seus costums. Aquest contacte immanent de l’Església amb la societat temporal dóna lloc a una constant situació problemàtica, avui gravíssima… Aquest era l’ensenyament de sant Pau als cristians de la primera generació: «No us lligueu al jou dels infidels. Com poden anar juntes la justícia i la maldat? Què tenen en comú la llum i la tenebra? … Com poden avenir-se el creient i el qui no creu?» (2Co 6,14-15). La pedagogia cristiana caldrà que esmenti sempre al fidel del nostre temps la seva condició privilegiada i el deure que en brolla de viure en el món, segons el mateix desig de Jesús que citarem mes amunt respecte als seus deixebles: «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc» (Jn 17, 15-16). L’Església fa seva aquesta pregària.

21 Cf. Rm 12, 2.

22 Cf. Jn 10, 14-16.

23 Cf. St. Policarp, Epist. ad Philippenses, VI, 1 (ed. F. X. Funk. PatresApostolici, I, p. 803): «Cal que els preveres siguin plens de compassió i misericordiosos envers tothom; menin per bon camí els qui van errats;visitin tots els malalts; no menystinguin les vídues, ni els orfes ni els pobres; ben al contrari, procurin sempre el bé davant Déu i els homes; que s’abstinguin de la ira, de l’accepció de persones; visquin al marge de qualsevol mena d’avarícia; no creguin fàcilment el que es diu contra els altres; no siguin massa severs quan jutgen, assabentats que tots som deutors al pecat».

24 Cf. 1Pe 1, 23 ; Ac 6, 7; 12 ,24; St. Agustí, In Ps., 44, 23: PL, 36, 508: «Predicaren (els apòstols) la paraula de la veritat i engendraren les esglésies».

25 Cf. Ml 2, 7; 1Tm 4, 11-13; 2Tm 4, 5; Tt 1, 9.

26 Cf. Mc 16, 16.

27 Cf. 2Co 11, 7. El que es dit dels bisbes pot aplicar-se també als preveres, en tant que cooperadors seus. Cf. Statuta Ecclesiae Antiqua, c. 3: ed. Ch. Munier, París, 1960, p. 79: Decretum Gratiani, C. 6, D, 88: ed. Friedberg, 1, 307; Conc. Trident. Decr. De Reform. Sess. V, c. 2, n. 9: Conc. Oec. Decreta, ed. Herder, Roma, 1963, p. 645; Sess. XXIV, c. 4 (p. 739); Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 25: AAS 57 (1965), pp. 29-31.

28 Cf. Constitutiones Apostolorum, II, 26, 7 (ed. F. X. Funk, Didascalia et Constitutiones Apostolorum, I, Paderborn 1905, p. 105): «Siguin (els preveres) mestres de la ciència divina, perquè el Senyor ens ha enviat amb aquestes paraules: Aneu i ensenyeu, etc». El Sacramentarium Leonianum i els altres sacramentaris fins el Pontifical Romà, Prefaci en l’ordenació del prevere: «Segons aquesta providència, Senyor, donàreu als apòstols del vostre Fill doctors de la fe com a companys seus, i ompliren el món mitjançant la veu d’aquests predicadors d’una dignitat subordinada». Liber Ordinum Liturgiae Mozarabica, Prefaci per a l’ordenació del prevere: «Mestre de les multituds i governant dels súbdits, cal que mantingui en ordre la fe catòlica i anunciï a tothom la salvació veritable». (Ed. M. Férotin, París, 1904, col. 55).

29 Cf. Ga 2, 5.

30 Cf. 1Pe 2, 12.

31 Cf. Ritus de l’ordenació del prevere en l’Església alexandrina dels jacobites: «… Aplega el teu poble en la paraula de la doctrina, com la mare que dóna escalfor als seus petitons». (H. Denzinger, Ritus Orientalium, tom. II, Würzburg, 1 863, p. 14).

32 Cf. Mt 28, 19; Mc 16, 16; Tertul·lià, De Baptismo 14, 2; St. Atanasi, Oratio 40 contra Arianos 42, PG 26 237; St Jeroni, In Matth. 28, 19; PL p 26, 218 BC: «Primerament, ensenyen a tots els pobles, i un cop ensenyats, els banyen amb l’aigua. Perquè no es possible que el cos rebi el sagrament del baptisme, si abans no ha rebut l’anima, això és, la veritat» Sant Tomàs d’Aquino, in primam Decretalem: «El nostre Salvador, en enviar els deixebles a practicar, els manà aquestes tres coses: Primerament, que ensenyessin la fe; segonament, que donessin als creients els sagraments».

33 Cf. Conc. Vatic. II, Const. dogm. Sacrosanctum concilium, n. 35, 2: AAS 56 (1964), p. 109.

34 Cf. Íbid., nn. 33, 35, 48, 52; ib., pp. 108-109, 113, 114.

35 Cf. Íbid., n. 7, pp. 100-101; Pius XII, Encícl. Mystici Corporis, del 29 de juny de 1943: AAS 35 (1943), p. 230.

36 St. Ignasi Mártir, Smyrn., 8, 1-2: Ed. Funk, p. 282, 6-15; Constitutiones Apostolorum, VIII, 12, 3: Ed. F. X. Funk, p. 496; VIII, 2, p. 532.

37 Cf. Conc. Vatic. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 28: AAS 57 (1965), pp. 33-36.

38 «L’Eucaristia és com la consumació de la vida espiritual i el fi de tots els Sagraments» (Sant Tomàs, Summa Theol., III, q. 73, a. 3 c.); cf. Summa Theol., III, q. 65, a. 3.

39  Cf. Sant Tomàs, Summa Theol., III, q. 66, a. 3, ad 1; y 79, a. 1, c, y a. 1.

40 Cf. Ef 5, 19, 20.

41 Cf. Sant Jeroni, Epist. 114, 2: «i els calzes sagrats i les tovalles santes, i tot el que fa referència a la Passió del Senyor…, cal venerar totes aquestes coses, a causa del seu contacte amb el cos i la sang del Senyor, amb el mateix respecte que el seu cos i la seva sang.» (PL 934). Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Sacrosanctum concilium, nn. 122- 127: AAS 56 (1964), pp. 130-132.

42 Pau VI, Encicl. Mysterium Fidei, del 3 de setembre de 1965: AAS 57 (1965), p. 771: «Que, al llarg del dia, els fidels no ometin la visita al Santíssim Sagrament, que cal que sigui reservat en un lloc ben digne amb l’honor mes gran en les esglésies, d’acord amb les lleis litúrgiques, donat que la visita es mostra de gratitud, senyal d’amor i deure d’adoració a Crist, Senyor nostre, que hi es present».

43 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 28: AAS 57 (1965), pp. 33-36.

44 Cf. 2Co 10, 8; 13, 10.

45 Cf. Ga 1, 10.

46 Cf. 1Co 4, 14.

47 Cf. Didascalia, II, 34, 2-3; II, 46, 6; II, 47, 1; Constitutiones Apostolorum, II, 47, 1 (ed. F. X. Funk, Didascalia et Constitutiones, I, pp. 116, 142 y 143).

48 Cf. Ga 4, 3; 5, 1 i 13.

49 Cf. S. Jeroni, Epist., 58, 7: PL 22, 584: «Quin profit se’n treu, que les parets siguin cobertes de pedres precioses, si Crist mor en la pobresa?».

50 Cf. 1Pe 4, 10 i s.

51 Cf. Mt 25, 34-45.

52  Cf. Lc., 4, 18.

53 N’hi ha també d’altres categories: per exemple, els emigrants, els nomades, etc., s’hi fa referència en el decret Christus Dominus, sobre la funció pastoral dels bisbes a l’Església.

54 Cf. Didascalia, II, 59, 1-3 : «En el teu ensenyament, mana i exhorta el poble per tal que s’aplegui a l’Església i que mai no hi faltin, sinó que visquin sempre; abstenir-se’n es minvar l’Església i llevar un membre al Cos de Crist … Essent membres de Crist, no us escampeu fora de l’Església com feu quan no us hi aplegueu; així, doncs, tenint present el Crist com. El vostre Cap, segons la seva promesa, no us menystingueu a vosaltres mateixos, no allunyeu el Crist dels seus membres, no esquinceu ni escampeu el seu cos…»; Cf. Pau VI, Alloc. als clergues italians que assistiren a la XIII Assemblea a Urbieto, sobre «l’actualizació pastoral», del 6 de setembre de 1963: AAS 55 (1963), p. 750 s.

55 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium: AAS 57 (1965), p. 35.

56 Cf. L’anomenada Constitutionem Ecclesiasticam Apostolorum, XIII: ««Els preveres participen amb els seus bisbes dels ministeris d’aquests i de les seves lluites» (ed. Th. Schermann, Die allgemeine Kirchenordnung, I, Paderborn, 1914, p. 26); A. Harnack, T. u, U., II, 4, p. 13, n. 18 y 19); Pseudo Jeroni, De septem ordinibus Ecclesiae: «… en la benedicció son participants dels misteris juntament amb els bisbes» (ed. A. W. Kalff, Wüurzburg, 1937, p. 45); S. Isidor de Sevilla, De Ecclesiasticis Officiis, c. VII: PL 83, 787: «Presideixen, doncs, l’Església de Crist, i participen amb els bisbes en la consagració del ,Cos i de la Sang, i semblantment participen amb ells en l’ensenyament als pobles i en la funció de predicar».

57 Cf. Didascalia, II, 28, 4 (ed. F. X. Funk, p. 108); Constitutione Apostolorum, II, 28, 4; II, 32, s. (ibid., pp. 109 y 117).

58 Constitutiones Apostolorum, VIII, 16, 4 (ed. Funk, I, p. 522, 13); cf. Epitome Const. Apostol., VI (Íbid., II, p. 80, 3- 4); Testamentum Domini: «… dóna-li l’Esperit de la gràcia, del consell, de la magnanimitat, del presbiterat … a fi que col·labori en la tasca de regir el teu poble en el temor, en la puresa de cor» (trad. al llat. por I. E. Rahmani, Maguncia, 1899, p. 69). També a Trad. Apost. (ed. B. Botte, La Tradition Apostolique, Münster i. W., 1963, p. 20).

59 Cf. Num., II, 16-25.

60 Pontificale Romanum, «Sobre l’ordenació del prevere», prefaci; paraules que ja es troben en el Sacramentario Leoniano, Sacramentario Gregoriano. I semblants en les litúrgies orientals; cf. Trad. Apost.: «… mira aquest servent teu i atorga-li l’Esperit de la gràcia i del consell, perquè ajudi els preveres i governi el teu poble sant amb puresa de cor, i mira’l com vas mirar el teu poble escollit i manares a Moisès que escollís els ancians, els quals omplires amb l’esperit que donares al teu servent» (de la antiga versió llatina Veronense, ed. B. Botte, La Tradition Apostolique de S. Hippolyte. Essai de reconstruction, Münster i. W., 1963, p. 20); Const. Apostol., VIII, 16, 4 (ed. Funk, I, p. 522, 16-17); Epitome Const. Apostol., 6 (ed. Funk, II, 20, 5-8); Testamentum Domini (trad. llatina de I. E. Rahmani, Moguncia, 1899, p. 69); Euchologium Serapionis, XXVII (ed. Funk, Didascalia et Constitutiones, II, p. 190, lín. 1- 7); Ritus Ordinationis in ritu Maronitarum (trad. lat. de H. Dz, Ritus Orientalium, II, Würzburg, 1863, p. 161). Dels pares es poden citar: Teodoro Mops., In 1 Tim., 3, 8 (ed. Swete, II, pp. 119-121); Teodoretto, Quaestiones in Numeros, XVIII: PG 80, 372 b.

61 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 28: AAS 57 (1965), p. 35.

62 Cf. Joan XXIII, Encícl. Sacerdotii Nostri Primordia, del 1 d’agost de 1959: AAS 57 (1959), p. 576; S. Pius X, Exhortació al Clergat Haerent animo, del 4 d’agost de 1908; S. Pius X, Acta, vol. IV (1908), p. 237 ss.

63 Cf. Conc. Vat. II, Decreto Christus Dominus, nn. 15 y 16.

64 En el dret actual, existeix de fet el Capítol Catedral (CDC, cc. 503 i ss.); i també el Col·legi de consultors (c. 502). Aquestes institucions han estat revisades a fi d’adaptar-les mes adientment a les circumstàncies i necessitats actuals. Ja es veu que aquest Cos de preveres es diferent del Consell pastoral, del qual es parla en el decret Christus Dominus, sobre la funció pastoral dels bisbes a l’Església, n. 27, integrat també per laics; al Consell esmentat nomes pertoca de tenir cura de les obres pastorals. Sobre els preveres, com a consellers dels bisbes, vegeu les Didascalia, II, 28, 4 (ed. Funk, I, p. 108) ; també Const. Apostol., II, 28, 4 (ed. Funk, I, p. 109) ; St. Ignasi Martir, Magn., 6, 1 (ed. Funk, p. 234, 10-16); Trall., 8, 1 (ed. Funk, p. 244, 10-12) ; Orígenes, Adv. Celsum, 3, 30: «Els preveress són consellers «bouleutai»: PG, 11, 957 d-960 a.

65 St. Ignasi Martir, Magn., 6, 1 : «Us exhorto que procureu complir-ho tot en la divina concòrdia, presidits pel bisbe que és al lloc de Déu i presidits pels preveres que són al lloc del senat dels Apòstols, i també pels diaques, que estimo tant i als quals ha estat confiat el servei de Jesucrist que, des de tota l’eternitat, era en Déu i que es manifestà a la fi dels temps» (ed. Funk, pp. 234, 10-13); St. Ignasi Martir, Trall., 3, 1: «Semblantment tothom respecti els diaques com a Jesucrist, el bisbe com a representant del Pare, i els preveres com a senat de Déu i consell dels apòstols: sense ells no hi ha Església» (íbid., p. 244, 10-12); St. Jeroni, In Isaïam, II, 3: PL 24, 61, A: «També nosaltres tenim, a l’Església, el nostre senat, el Cos dels preveres.»

66 Cf. Pau VI, Allocutio, als rectors i predicadors de la quaresma a Capilla Sixtina, 1 març 1965: AAS 57 (1965) p. 326.

67 Cf. Const. Apostol., VIII, 47, 39: «Els preveres no facin res sense el vist i plau del bisbe. Perquè a ell ha estat confiat i a ell se li demanaran comptes de les seves ànimes» (ed. Funk, p. 577).

68 Cf. Jn 3,8.

69 Cf. Jn 17, 28.

70 Cf. He 13, 1-2.

71 Cf. He 13, 16.

72 Cf. Mt 5, 10

73 Cf. 1 Te 2, 12; Col 1, 13.

74 Cf. Mt 23, 8; Pau VI, Encícl. Ecclesiam suam, 6 agost 1964: AAS 58 (1964), p. 647: «Cal fer-se germà dels homes si volem ser els seus pastors, pares i mestres».

75 Cf. Ef 4, 7, 16; Const. Apostol., VII, 1, 20 (ed. Funk, I, p. 467): «El bisbe no s’ha de dreçar contra els diaques o els preveres, ni els preveres contra el poble, perquè el conjunt de l’assemblea està constituït per uns i altres».

76 Cf. Fil 2, 21.

77 Cf. 1 Jn 4, 1.

78 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 37: AAS 57 (1965), pp. 42-43.

79 Cf. Ef 4, 14.

80 Cf. Conc. Vat. II, Decr. Unitatis reddintegratio: AAS (1965, pp. 90 ss.)

81 Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 37: AAS 57 (1965), pp. 42-43.

82 Cf. He 7, 3.

83 Cf. Lc 10, 1.

84 Cf. 1Pe 2, 25.

85  Cf. Ac 20, 28.

86 Cf. Mt 9, 36.

87 Pontificale Romanum, Ordenació del prevere.

88 Cf. Conc. Vat. II, Decr. Presbyterorum ordinis, n. 2.

89 Cf. Pau VI, Exhortatio del 5 de maig de 1965 (L’Osservatore Romano, 6-V-65, p.1): «La veu de Déu que crida,s’expressa de dues formes diverses, meravelloses i convergents; una d’interior, la de la gràcia, la de l’Esperit Sant, la de la inefable atracció interior de la veu silenciosa i poderosa del Senyor, atracció que hom sent en les profunditats més íntimes de l’ànima humana; i una altra d’exterior, humana, sensible, social, jurídica, concreta, la del ministre qualificat de la paraula de Déu, la del apòstol, la de la jerarquia,instrument indispensable instituït i volgut per Crist,com un vehicle encarregat de traduir en llenguatge adient el missatge del Verb i del precepte diví. I, així, ensenya amb sant Pau la doctrina catòlica: I com en sentiran parlar, si ningú no l’anuncia? … La fe ve, doncs, de sentir la predicació (Rm 10, 14 i 17).

90 Cf. Conc. Vat. II, Decreto Presbyterorum ordinis, n. 2.

91 Això ensenyen els pares quan expliquen les paraules de Crist a Pere: «…m’estimes? Pastura les meves ovelles» (Jn 21, 17); així, St. Joan Crisòstom, De Sacerdotio, II, 1-2; PG 47-48, 633; St. Gregori Magne, Reg. Past. Liber, P. I., c. 5: PL 77, 19 a.

92 Cf. 2Co 12, 9

93 Cf. Pius XI, Encicl. Ad catholici sacerdotii, del 20 de desembre de 1985: AAS., 28 (1985), p. 10.

94 Cf. Jn 10, 36.

95 Cf. Lc 24, 26.

96 Cf. Ef 4, 13.

97 Cf. 2Co 3, 8-9.

98 Cf, entre d’altres documents: St. Pius X, Exhort. al clergat Haerent animo, del 4 d’agost del 1908: Acta Pii X, vol. IV (1908), p. 237 i ss.; Pius XI, Encl. Ad catholici sacerdotiiI, c. p. 5 ss.; Pius XII Ex. ap. Menti nostrae, del 23 de setembre del 1950: AAS 42 (1950), p. 657 ss.; Joan XXIII, Encl. Sacerdotii nostri primardia, del 1 d’agost del 1959: AAS 51 (1959), p. 545 ss.

99 Cf. Sant Tomàs, Summa Theol., II-II, q. 188, a. 7.

100 Cf. He 3, 9-10.

101 Cf. Ac 16, 14.

102 Cf. 2Co 4, 7.

103 Cf. Ef 3, 9.

104 Cf. Pont. Rom. «De Ordinatione Presbyteri».

105  Cf. Missale Romanum, Oració sobre l’oblata del diumenge 9 després de Pentecosta.

106 Cf. Pau VI, Enc. Mysterium fidei, del 3 de setembre del 1965: AAS 57 (1965), pp. 761-762: «Perquè qualsevol Missa, fins la celebrada particularment per un sacerdot, no es privada, sinó que és acció de Crist i de l’Església. Aquesta a apècs a oferir-se a si mateixa en el sacrifici que ofereix, sacrifici universal, aplicant a la salvació de tot el món la força redemptora, única i infinita del sacrifici de la creu. Efectivament, tota missa s’ofereix no solament per la salvació d’alguns, sinó per la de tot el món sencer (…). Per això, Nós recomanem amb una insistència paternal als sacerdots que, d’una manera especial, són en el Senyor la Nostra joia i la Nostra corona, de … celebrar la Missa cada dia amb tota dignitat i devoció»; Conc. Vat. II, Const. Sacrosactum concilium: AAS 56 (1984) 107.

107 Cf. Jn 10, 11.

108 Cf. 2Co 1, 7.

109 Cf. 2Co 1, 4.

110 Cf. 1Co 10, 33.

111 Cf. Jn 3, 8.

112Cf. Jn 4, 34

113 Cf. 1Jn 3, 16.

114 «Pasturar el ramat del Senyor és una funció d’amor» (St. Agustí, Tract. in Joan. 128,5: PL 35, 1965).

115 Cf. Rm 12, 2.

116 Cf. Ga 2, 12.

117 Cf. 2Co 7, 4.

118 Cf. Jn 4, 34; 5, 30; 6, 38.

119 Cf. Ac 13, 2.

120 Cf. Ef 5, 10.

121 Cf. Ac 20, 22.

122 Cf. 2Co 12, 15.

123  Cf. Ef 4, 11-16.

124 Cf. Mt 19, 12.

125 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 42: AAS 57 91965), pp. 47-49.

126 Cf. 1 Tm 3, 2-5; Tt., 1, 6.

127 Cf. Pius XI, Encícl. Ad catholici sacerdocii, del 20 de desembre de 1935: AAS 28 (1936), p. 28.

128 Cf. Mt 19, 12.

129 Cf. 1Co 7, 32-34.

130 Cf. 2Co 11, 2.

131 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, nn. 42 y 44: AAS 57 (1965), pp. 47-49 y 50-51; Decreto Perfectae caritatis, n. 12.

132 Cf. Lc 20, 35-36; Pius XI, Encícl. Ad catholici sacerdotii, l. c., pp. 24-28; Pius XII, Encícl. Sacra Virginitas, del 25 de març de 1954: AAS 46 (1954), pp. 169-172.

133 Cf. Mt 19, 11.

134 Cf. Jn 17, 14-16.

135 Cf. 1C 7, 31.

136 Conc. Antioch., can. 25, Mansi, 1328; Decretum Gratiani, c. 23, C. 12, q. 1.

137 Això, cal entendre-ho principalment dels drets i costums vigents a les Esglésies orientals.

138 Conc. Paris., a. 829, can. 15: M. G. H., Sec. III, Concilia, t. 2, pars 6, 622; Conc. Trident., Sess. XXV, De reform., cap. I.

139 Cf. Sl 62, 11, Vg., 61.

140 Cf. 2Co 8, 9.

141  Cf. Ac 8, 18-25.

142 Cf. Fl 4, 12.

143 Cf. Ac 2, 42-47.

144  Cf. Lc 4, 18.

145 Cf. CIC, c. 276 § 2, 2º-5º.

146 Cf. Conc. Vat. II, Decr. Perfectae caritatis, n. 6; Const. dogm. Dei Verbum, n. 21.

147 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 65: AAS 57 (1965), pp. 64-65.

148 Pont. Rom., «De Ordinatione Presbyteri».

149 Cf. Conc. Vat. II, Const. dogm. Dei Verbum, n. 25.

150 Aquest curs no és pas el mateix que el curs pastoral, que cal celebrar tot seguit desprès de l’ordenació i sobre el qual parla el Decret Optatam totius, sobre la formació sacerdotal, n. 22.

151 Cf. Conc. Vat. II, Decr. Christus Dominus, n. 16.

152 Cf. 2Co 8, 14.

153 Cf. Fl 4, 14.

154 Cf. Jn 3, 16.

155 Cf. 1Pe 2, 5.

156 Cf. Ef 2, 22.

157  Cf. Pont. Rom., «De Ordinatione Presbyteri».

158 Cf. Ef 3, 9.

159 Cf. Col 3, 3.

Deja un comentario