Catequesis del sant Pare Francesc sobre la benedicció

Avui ens detenim en una dimensió essencial de l’oració: la benedicció. Continuem les reflexions sobre l’oració. En les narracions de la creació (cf. Gen 1-2) Déu contínuament beneeix la vida, sempre. Beneeix als animals (1,22), beneeix a l’home i a la dona (1,28), finalment beneeix el dissabte, dia de repòs i del gaudi de tota la creació (2,3). És Déu que beneeix. En les primeres pàgines de la Bíblia és un continu repetir-se de benediccions. Déu beneeix, però també els homes beneeixen, i aviat es descobreix que la benedicció posseeix una força especial, que acompanya per a tota la vida a qui la rep, i disposa el cor de l’home a deixar-se canviar per Déu (Sacrosanctum Concilium, 61).

Al principi del món està Déu que “diu-bé”, bé-diu, diu-bé. Ell veu que cada obra de les seves mans és bona i bella, i quan arriba a l’home, i la creació es realitza, reconeix que «era molt bo» (Gen 1,31). Poc després, aquesta bellesa que Déu ha imprès en la seva obra s’alterarà, i l’ésser humà es convertirà en una criatura degenerada, capaç de difondre el mal i la mort pel món; però res podrà cancel·lar mai la primera petjada de Déu, una petjada de bondat que Déu ha posat en el món, en la naturalesa humana, en tots nosaltres: la capacitat de beneir i el fet de ser beneïts. Déu no s’ha equivocat amb la creació i tampoc amb la creació de l’home. L’esperança del món resideix completament en la benedicció de Déu: Ell continua volent-nos, Ell el primer, com diu el poeta Péguy (El pòrtic del misteri de la segona virtut), continua esperant el nostre bé.

La gran benedicció de Déu és Jesucrist, és el gran do de Déu, el seu Fill. És una benedicció per a tota la humanitat, és una benedicció que ens ha salvat a tots. Ell és la Paraula eterna amb la qual el Pare ens ha beneït «sent nosaltres encara pecadors» (Rm 5,8) diu sant Pau: Paraula feta carn i oferta per nosaltres en la creu.

Sant Pau proclama amb emoció el pla d’amor de Déu i diu així: «Beneït sigui el Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït amb tota classe de benediccions espirituals, en els cels, en Crist; puix que ens ha triat en ell abans de la fundació del món, per a ser sants i immaculats en la seva presència, en l’amor; triant-nos per endavant per a ser els seus fills adoptius per mitjà de Jesucrist, segons el beneplàcit de la seva voluntat, per a lloança de la glòria de la seva gràcia amb la qual ens va agraciar en l’Estimat» (Ef 1,3-6). No hi ha pecat que pugui cancel·lar completament la imatge del Crist present en cadascun de nosaltres. Cap pecat pot cancel·lar aquesta imatge que Déu ens ha donat a nosaltres. La imatge de Crist. Pot desfigurar-la, però no pot llevar-la de la misericòrdia de Déu. Un pecador pot romandre en els seus errors durant molt de temps, però Déu és pacient fins a l’últim instant, esperant que al final aquest cor s’obri i canviï. Déu és com un bon pare i com una bona mare, també Ell és una bona mare: mai deixen d’estimar al seu fill, per molt que s’equivoqui, sempre. Em ve a la ment les moltes vegades que he vist a la gent fer fila per a entrar en la presó. Moltes mares en fila per a entrar i veure al seu fill pres: no deixen d’estimar al fill i elles saben que la gent que passa en l’autobús diu “Ah, aquesta és la mare del pres”. I tanmateix no tenen vergonya per això, o millor, tenen vergonya però van endavant, perquè és més important el fill que la vergonya. Així nosaltres per a Déu som més importants que tots els pecats que puguem fer, perquè Ell és pare, és mare, és pur amor, ens ha beneït per sempre, i mai deixarà de beneir-nos.

Una experiència intensa és la de llegir aquests textos bíblics de benedicció en una presó, o en un centre de desintoxicació. Fer sentir a aquestes persones que romanen beneïdes no obstant això els seus greus errors, que el Pare celeste continua volent el seu bé i esperant que s’obrin finalment al bé. Si fins i tot els seus parents més pròxims els han abandonat, perquè ja els jutgen com a irrecuperables, per a Déu són sempre fills. Déu no pot cancel·lar en nosaltres la imatge de fill, cadascun de nosaltres és fill, és filla. A vegades ocorren miracles: homes i dones que reneixen. Perquè troben aquesta benedicció que els ha ungit com a fills. Perquè la gràcia de Déu canvia la vida: ens pren com som, però no ens deixa mai com som.

Pensem en el que va fer Jesús amb Zaqueo (cf. Lc 19,1-10), per exemple. Tots veien en ell el mal; Jesús no obstant això veu un centelleig de bé, i d’aquí, de la seva curiositat per veure a Jesús, fa passar la misericòrdia que salva. Així va canviar primer el cor i després la vida de Zaqueo. En les persones marginades i rebutjades, Jesús veia la indeleble benedicció del Pare. Zaqueo és un pecador públic, ha fet moltes coses dolentes, però Jesús veia aquest signe indeleble de la benedicció del Pare i d’aquí la seva compassió. Aquesta frase que es repeteix tant en l’Evangeli, “va tenir compassió”, i aquesta compassió el porta a ajudar-lo i canviar-li el cor. És més, va arribar a identificar-se a si mateix amb cada persona necessitada (cf. Mt 25,31-46). En el passatge del “protocol” final sobre el qual tots nosaltres serem jutjats, Mateo 25, Jesús diu: “Jo estava famolenc, jo estava nu, jo estava en la presó, jo era a l’hospital, jo era aquí…”.

Davant la benedicció de Déu, també nosaltres responem beneint −Déu ens ha ensenyat a beneir i nosaltres hem de beneir−: és l’oració de lloança, d’adoració, d’acció de gràcies. El Catecisme escriu: «L’oració de benedicció és la resposta de l’home als dons de Déu: perquè Déu beneeix, el cor de l’home pot beneir al seu torn a Aquell que és la font de tota benedicció» (n. 2626). L’oració és alegria i reconeixement. Déu no ha esperat que ens convertíssim per a començar a estimar-nos, sinó que ens ha estimat primer, quan encara estàvem en el pecat.

No podem només beneir a aquest Déu que ens beneeix, hem de beneir tot en Ell, tota la gent, beneir a Déu i beneir als germans, beneir el món: aquesta és l’arrel de la mansuetud cristiana, la capacitat de sentir-se beneïts i la capacitat de beneir. Si tots nosaltres féssim així, segurament no existirien les guerres. Aquest món necessita benedicció i nosaltres podem donar la benedicció i rebre la benedicció. El Pare ens estima. I a nosaltres ens queda tan sols l’alegria de beneir-ho i l’alegria de donar-li gràcies, i d’aprendre d’Ell a no maleir, sinó beneir. I aquí solament una paraula per a la gent que està acostumada a maleir, la gent que té sempre en la boca, també en el cor, una paraula lletja, una maledicció. Cadascun de nosaltres pot pensar: jo tinc aquest costum de maleir així? I demanar al Senyor la gràcia de canviar aquest costum perquè nosaltres tinguem un cor beneït i d’un cor beneït no pot sortir una maledicció. Que el Senyor ens ensenyi a no maleir mai sinó a beneir.

Font: vatican.va

Deja un comentario